marginàlies

Els meus preceptors (el primer perquè està en l’edat i el segon per imitar-lo) passen per l’etapa de fer anar la llengua cap a l’escatologia i les paraules gruixades, això que altre temps dèiem flastomar. Ho fan per provocar, evidentment, encara que ja comencen a tenir assumit que davant un fet que no va a favor seu i necessitin exclamar-lo, han de fer ús dels renecs que senten per tot arreu.

Sentint-los, he pensat que els renecs, les paraulotes o les grolleries mai no passen de moda; romanen ben arrelats i tan poderosos com sempre. Temps era temps els renegadors o flastomadors no eren del tot acceptats i el gremi dels carreters se’n duien les pitjors amonestacions o greuges: renegar com els carreters era tingut com una màcula. Avui no sé quin és el gremi que ha substituït els carreters, però, en general, se segueix renegant.

I m’he vist a mi cridant-los l’atenció com m’ho feien a mi a la seva edat. No flastomar significava bona criança i, seguint els models hiperpatriarcals, els renecs en les dones eren gairebé intolerables. Ma mare quan ens sentia flastomar, ni que fos en el seu grau més baix, ens renyava fort i ens deia que parlar gruixat feia ordinari; i no en parlem de les expressions que incloïen Déu i sa mare… Xerrar bé poc costa, assegurava, i no li faltava raó.

He de dir que han servit de poc, les meves amonestacions als preceptors, més aviat han servit d’estímul per augmentar la potència provocadora dels seus renecs encara grenyals. Caldrà insistir-hi…