marginàlies

Vaig conèixer Sebastià Taltavull, bisbe de Mallorca, fa dos mesos, en concret el 22 de gener d’enguany, en la presentació del llibre de Rafel Horrach i Llabrés, “La formació del regionalisme catòlic a Mallorca (1840-1915)”, que es va fer a Can Alcover.

Jaume Santandreu, que no pogué assistir a l’acte, m’havia encomanat que el saludés de part seva per agrair-li el suport que li mostrà en ocasió d’una pintava ofensiva que li feren a la façana del Taller Marginàlia el 9 de desembre de l’any passat. I també per convidar-lo a venir a Can Gazà per conèixer de primera mà el nostre programa d’atenció a l’exclusió social més extrema.

En acabat la presentació m’hi vaig atansar per acomplir els encàrrecs i em va assegurar que en breu vindria a Can Gazà. I ahir, ben puntual, quan encara no eren les deu i mitja, va comparèixer al Taller Marginàlia, al polígon de Can Valero, la primera estació de la visita que li havíem preparat. A la nau el fred era intens i en el racó de les exquisideses on ens instal·làrem intentàrem amortir-lo amb una estufa de butà.

A la nau li explicàrem els camins que ha seguit la marginàlia mallorquina fins ara i repassàrem sumàriament els dispositius assistencials que en aquests moments estan a disposició de tot l’espectre de l’exclusió social illenca. El bisbe Sebastià demostrà que coneixia prou bé tant la senda seguida per l’exclusió a Mallorca com el punt més sagnant de la nostra marginàlia: els malalts mentals que dormen al carrer. Coincidírem que les seves xacres requereixen d’un tractament molt especialitzat que ara mateix no tenen i que la seva desatenció conculca un dret fonamental. I el bisbe de Mallorca es comprometé a sumar-se a les veus que reclamam de manera insistent una resposta immediata i efectiva a aquesta necessitat tan apressant.

D’aquesta primera trobada cara a cara amb Sebastià Taltavull, personalment en vaig concloure que ha trepitjat molt de carrer; que coneix de primera mà els escalons més baixos de la piràmide social i que li agrada parlar de tu a tu mantenint la mirada, la qual cosa demostra confiança, franquesa i voluntat de diàleg.

El bisbe volgué saludar personalment els residents que en aquell moment eren al taller i s’interessà pel programa de recuperació de mobles, llibres i roba. La segona etapa de la visita va ser al casal de Can Gazà on Sebastià Taltavull tornà a saludar un per un els residents, parlà una bona estona amb ells i hi compartí el dinar. Es notava i ell demostrava obertament que se sentia prou còmode entre els gazanencs.

Al casal no es fa cap manifestació religiosa de cap signe, per respecte escrupolós als sentiments diversos dels residents. No obstant, donada la significació de Sebastià Taltavull, Jaume Santandreu, havent dinat i abans de partir, li sol·licità la benedicció demanant als residents que cadascú la rebés segons cregués convenient.

El bisbe Sebastià digué que el lema que escollí en ser nomenat bisbe va ser “Vosaltres sou els meus amics”, lema ben explícit que volia fer palès en aquell moment de recolliment amb els gazanencs. I parlà d’amor i de fraternitat abans de la benedicció.

I tots la sentiren, a la benedicció. El més allunyat de tot sentiment religiós em deia amb els ulls que li espirejaven que s’havia emocionat i mira que no és gens emocionable, em deia. Va ser, per això, la sentida cloenda a una visita esperada i que a Can Gazà es recordarà per sempre.

A l’hora del comiat, el bisbe Sebastià, el nou amic de Can Gazà que mai no ens fallarà, seguia parlant amb la mirada.