marginàlies

Farà noranta anys el mes que ve i cada dia, a punta de sol, se’l veu prendre la camada que mena al bosc. Hi va a cercar records conservats en ambre, com els trilobits. Sap que l’edat depreda la memòria, que s’escola pels intersticis i porus de les vivències retingudes i tot ho fa malbé. I per reparar tanta devastació, ell retorna diàriament al boscatge a la cerca i captura de reviviscències. Així espera –o espanta?- la mort que no tem perquè, com li ensenyà la garriga mostrant-li l’elegància del esquelets de les bèsties, la mort és una estructura òssia eficaç.

Repara que essent infants eren molt més savis que no ara perquè es limitaven a complir estrictament la llei de vida i per això no pensaven en el futur, perquè era cosa del grans que, en tornar vells, inexplicablement morien. Així, l’avenir era inconcebible, raó suficient per sols fruir i córrer. I és clar, rondina sever, que és una falòrnia la pretesa saviesa de la vellura; o que els ancians ens reconvertim en infants. Bestieses! Els vells som decrèpits sospirs, els darrers mots d’un credo líquid, fet a mida.

Travessant per aquestes raons, ja ben dins del bosc, redreça el rumb per dirigir-se als agres de les innocències perdudes. I allí les troba, trepanades, ferides pel fred però tan candents com quan feien de pellissa o d’armadura a infants orats, tallats de lluna. I s’asseu a la vora de la més arcana, la del seu cosí Nasi.

El matí del dia que perdé la innocència –o l’hi arrabassaren de viu en viu- venien tots dos del bosc de cercar cucs de terra per a un oncle seu que era lloser, un dels de més anomenada. En ser a la falda de l’alzinar clapat de pins sentiren veus poc acostumades acompanyades d’expressions d’espant. I cap on se sentia el brogit anaren saltironant com si fossin feristeles. Al punt es toparen amb una desena d’homes al voltant d’un pi adult i generós. Instintivament s’ajupiren procurant no ser vists. Es mogueren amb cautela fins a veure el que suposaven que inquietava els homes. De sobte veieren el cos, balancejant-se encara, penjat a un camal. Mai no sabrà qui dels dos s’adonà primer de qui es tractava, però quan es girà per evitar que en Nasi reparàs que era son pare, de la cara del seu cosí ja en començava a davallar una llàgrima sangonosa i rere ella tot allò que li infonia vida.

Desfet per la fiblada d’aquest record, es repeteix la salmòdia que, des que entrà en decadència, no l’abandona: en morir, algú hauria de dur el cos -fermat a una mola- a la mar abissal perquè se’l begui lentament. I en haver-s’ho dit, sense cap pressa, acotxa la innocència perduda del cosí Nasi i retorna a la vila.