marginàlies

Queda més d’una hora per sortir de la fosca negra i veure com matina el dia quan es topa amb la veïna jove que, en ser a la seva alçada, es retura, el mira amb l’entremaliadura que li dicta el bon veïnatge, li pica l’ullet i tot seguit esbufega tot dient-li que és massa dematí per ser festosos i que ja s’ha aixecat cansada. Li somriu, ell, i retenint igualment l’impuls de la caminada, li retopa que el cansament no fa per ella. Per tu, no fa, que vas com una rosa, falaguer com una daina, contesta la veïna jove quan ja és a sis passes d’ell tot deixant-li la flaire dolça dels cabells banyats, acabats de rentar.

Abans de topar-se amb la jove veïna eixerida voltorejava sobre un vers que anit se li acudí mentre es rentava les dents amb un passatge de “La flauta màgica” de fons: l’ull s’irrita amb la mirada que s’entreté amb la llengua. Immediatament després de pensar la bretolada aixecà la vista per trobar-se dins el mirall i la fila que feia amb els morros plens de pasta dentifrícia li impedí de seguir desbarrant.

Torna a dir el vers ara però no hi troba substància i el deixa just en el moment que una ombra errant li diu a cau d’orella que en el passat tots són morts. Una fantasmada sí, que pren traces de maledicció i carrisquejada de dentis quan s’adona, en ser davant el cotxe, que n’ha deixat les claus a casa, que ha de refer el camí i que, de retorn, ja no sentirà tan neta com ara la flaire dels cabells acabats de rentar i sense eixugar de la veïna.