Manta vegades voldríem que algun dels prohoms que ens tenen el cor robat ens digués que no sabem estimar-nos com cal ni perdonar-nos quan convé. I si és cert que volem entabanar-nos amb l’alenada
capaç d’engegar la construcció del casal dels somnis, es tracta d’acceptar sense retops que amb excessiva lleugeresa i frívolament feim ús indegut del nom del dolor. I el pitjor del dolor és que enamora, que condiciona la voluntat als seus antulls desproporcionats.
El dolor és una illa de corsaris al bell mig d’un oceà encalmat i confiat, innocentment obert, incapaç de formar punys i d’hissar banderes que no siguin papallones. Un oceà més paràs que veguer convençut que espases i simitarres són espills, aparells de mel i sucre. És disciplinadament militar, ordenat i metòdic obsessiu, el dany malalt, vil i carronyaire.
Hom no dubta a afirmar que el dolor és el motor de la creativitat. Posat que així sigui, el pas que ve serà afirmar que fecunda l’amor amb la mateixa força que l’autisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!