marginàlies

Avui fa 112 anys que va néixer a Eivissa Marià Villangómez i Llobet, que donà veu a l’illa i la universalitzà:

Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.

Així diu el poema “Terra natal” inclòs en el seu recull “Elegies i paisatges”, del 1948.
De Villagómez, però, n’han quedat dos versos que s’han convertit en himne: Voler l’impossible ens cal, / i no que mori el desig. Pertanyen al poema “Cançó de vesprada” del mateix recull esmentat i diu:

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp. Es vessa al mir
una campana vespral…
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?
S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.