Avui fa noranta-tres anys que morí a Palma Joan Alcover, un dels poetes capitals de la literatura catalana. La seva obra permanentment oberta a totes les lectures, per la seva densitat i caràcter, caldria que seguís pervivint-lo.
Poeta del dol, com s’hi refereixen amb freqüència crítics i estudiosos, és l’autor d’un del sonets més colpidors de la nostra literatura. Redir-lo, i sentir-lo, avui o quan sigui, repunta calfreds a la pell i a la veu:
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
I si se sent cantat per Maria del Mar Bonet, els repunts augmenten.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!