marginàlies

     El temor a la fosca alimenta silencis dubtosos i empeny la vida a fregar la mort. És així que el somni destraleja i la solitud emmorcada cerca el tacte reparador de l’herba. I l’escriptura esdevé transparent, creant niguls de vidre sobre els carnatges que en tinta volen convertir la sang. El poeta, en veient la derrota del futur sense fars, s’ofereix a alenar el baf que exhala el diccionari. Ell és qui oficia la cerimònia de la seva extinció per salvar els versos i els mots que conviuen amb els insectes. És l’escriptor en blanc que, al bell mig del paisatge desolat, revela allò que diuen les marques d’aigua que travessen el cel i que parlen sols de desescriptura. Amb el seu text fosc, que de la foscúria ve, descompon els ulls del lector. I les paraules per llegir esperen la veu que les alliberi del foc que les glaça. Tot és llunyà, inaccessible, encastat en territori ignot d’ulls que, encegats per l’ànsia, callen per temor a la vida; la vida que passa perquè la quietud corromp i la sequera cruia l’esguard i interromp la cal·ligrafia. Envelleix la mar i no per rejovenir la terra, proclama el poeta que es posa una pedra a cada butxaca per assegurar la caminada cap a la solitud escrita, cap a la improductivitat del pessimisme. I tot, dansant en la quietud crepuscular de l’opi.