marginàlies

El meu preceptor menor no vol tenir al·lot ni al·lota perquè tenir-ne a la seva edat (a desset dies de fer els vuit) tot són problemes. Un amic seu, em diu, en tenia una, d’al·lota, fa uns dies que ho han deixat i l’amic està molt moix. No val la pena, rebla, patir per això. I és que ell només vol tenir qüestions per coses de pes, de substància; d’aquelles que necessites qualcú per resoldre el desori que provoquen, i no per foteses com les de tenir al·lot o al·lota. A ell li agrada estar bé amb tothom i fer més passadora la vida a tot déu. Una vida que ho té tot per ser viscuda a l’ampla i no a l’estreta, sembla dir amb la mirada de mar.

El meu preceptor major és de la mateixa corda, encara que no ho manifesti, i pensa el mateix. Tots dos són molt sensibles als efectes de l’emotivitat i van prou alerta a empenyorar aquesta fortuna per bagatel·les.