marginàlies

El meu preceptor major, cinc anys plens de saviesa, segueix volent ser Brian May, el guitarrista de Queen. Des que va veure “Bohemian Rhapsody”, fa una vintena de dies, no deixa de somniar amb aquest astrofísic que, juntament amb el seu pare Harold, el 1963 es va construir la guitarra que l’ha acompanyat en tots els concerts i les gires que va fer amb Queen. Red Special, li deia.

El meu prefecte en cap s’ha convençut que per ser tan bo com Brian tocant la guitarra, primer ha d’estudiar molt, però com que tenen en comú que els encanta l’univers, veu ben possible ser com el britànic. I tot indica que ha començat a fer el camí per aconseguir-ho.

Avui, després de jugar una estona amb ell, ha volgut veure els dibuixos animats que més li agraden. Té ben assumit que els seus instants de televisió són comptats però també sap que amb mi aquest temps cronometrat sol tenir propina i bé que ho aprofita.

Ha posat el capítol d’uns dibuixos amb personatges dolentons que coneix prou bé perquè els vol veure molt sovint. M’ha fet seure devora ell i m’ha dit que jo seria un personatge que és víctima de les dolenties del personatge que ha decidit que seria ell. Els personatges entremaliats, canalles o dolents són els més seductors, ja ho sabem, i el meu preceptor es deixa prendre, és clar, per aquesta norma.

Tanmateix, en demanar-li per què ha volgut ser aquell brètol, amb un aplom absolut m’ha dit que em feia un favor molt gran, escollint ser aquell brivall tan xerec perquè jo no l’hagués triat mai en no agradar-me gens la maldat. I del que es tractava era de jugar una estona i de no discutir.

I m’he adonat que la caçadora del personatge poc edificant que ha triat el meu preceptor era, fet i fet, del mateix vermell especial que la guitarra de Brian May.