marginàlies

No feia comptes veure com la lluna es volia menjar Venus, avui dematí, a les sis del matí, quan he botat del llit. En posar peu dins la banyera i a l’hora d’anar a tancar el porticó de la sala de bany, m’he topat amb el prodigi. Com un infant, he corregut a cercar la càmera fotogràfica per immortalitzar l’instant. Immortalitzar-ho per què i per qui? Per res i per ningú, curt i ras; simplement per juguera.

En haver disparat i mirant el desastrós resultat, m’he imaginat que qualque astre, un objecte no identificat, un home-bala, travessava diagonalment l’escena i esgarrava l’espectacularitat per obrir escletxes de bogeria a la negror de la nit i de l’encanteri. I de cop m’he imaginat la cara extasiada de l’aviador tartamut a qui Lucia Pietrelli dedica el seu darrer poemari editat per AdiA edicions, una nova marca de llibres calongina a qui cal desitjar-li sort i llarga vida.
Diu la poeta de Candelara en terres de call vermell:

La mesura del pensament:
mà tancada.

i hom fa volar miloques que entretenen la boga i el desfici:

El pensament no en té, de mesura,
és sols una mà en puny que del terra
estant cerca el cop que el dignifiqui:
la sang del regit no té cabuda
més que en l’excés de la incontinència.

Crida el cavall per tenyir de vi
blanc aquest cel nou tan de caverna,
aquest firmament de dany maligne
que mata amb lentitud de bover.
La bellesa no ha salvat la jove.