marginàlies

Venia de somniar que la casa on va néixer havia quedat engrunada per dues construccions noves de lletjor continguda, els terrats de les quals formaven dos camps verdíssims de gespa. No presentava cap signe de deteriorament, la casa nadiua, però li feia la sensació que se sentia agredida per tanta pretensió rotunda. Les tres cases del somni donaven a la mar, precedida per una mena de terrassa d’esculls. No el sorprenia gens que la casa on va néixer, en el somni tingués la mar de veïna quan la de veritat no volia saber-ne res, de la mar, que fa forat i tapa. Ni que la gespa entapissàs bona part del panorama somniat quan l’únic verd que coneixia anant de grapes era el del garrover que esguardava ca seva. 

Venia d’aquest somni i mirava de fer jocs malabars amb les infinites interpretacions que se’n podien deduir. I
tanmateix, allò que més el desconcertava era la presència inquietant  d’un conegut seu que feia anys que no veia, que corria imprudentment pels esculls i que, de sobte, un peu se li queda enganxat entre dos macs i després d’uns quants crits de dolor i auxili, s’esbutza de riure. Què hi feia en el somni -en ell i en hores de son, en definitiva- aquell insurrecte amb qui res hi tenia ni formava part de la seva memòria? Per què actuava d’aquella manera tan insensata? Venia de somniar l’angúnia aparent de la casa on havia nascut i provant de posar seny a l’esbrocament de la seva mollera, quan el plor aviciat d’una criatura el despenja de la letargia. Passen pocs minuts de les set i encara és ben fosc. Dóna la mà a qui aparenta ser el padrí, la criatura que plora. Els té a uns metres, apropant-s’hi. Plou i l’home, paraigua estès, es veu apurat per no banyar-se. El nin es renega a caminar i el padrí l’estira com si fos un ruc menut. De fet, la criatura, més que plorar, brama amb insolència. Com més s’hi apropa, més s’adona que el padrí és un sac de paciència. El menut va ben clenxinat i l’abric li deixa a l’aire els faldons de la bata. La motxillona on hi porta el berenar li imprimeix una gràcia que al padrí li costa copsar, en aquells instants. En ser a la seva alçada sent com el padrí pacient diu al mocós que li tocarà s’escarpó, si continua fent aquelles malcriadeses. Venia d’un somni on la casa on va néixer quedava engrunada per dos edificis lletjos i ara hi tornava de la mà d’aquella butzeta que demanava al padrí què havia  dit  que li faria. L’hi tocaren unes quantes vegades al carpó – a s’escarpó, que també deia sa mare- en aquella casa. Son pare l’hi contà manta vegades que la primera que ell l’hi tocà de veres va ser quan el trobà a punt de cruspir-se un escanyapolls. En no entendre allò que li ha dit el padrí, el menut deixa de plorar però diu que no es mourà fins que no li repeteixi què li ha dit. Que et tocaré s’escarpó, si no deixes de plorar. I què és això, demana el marrec. Que et pegaré una batculada. I què és això? Demana-ho a la mestra, li respon el padrí, que ha aconseguit que el nét reprengui la marxa i deixi de bramar.