Els versos i els textos de Bartomeu Fiol van amb mi des que els vaig descobrir fa anys, una anyada!, quan els pares encara enviaven els fills a menjar-se el món i aquests ho feien sense replicar. I no sé perquè em fa la sensació que quan més i millor l’he llegit i la seva feinota feixuga (per usar expressió seva) amb més eficàcia s’ha enroscat al meu senderi ha estat els diumenges a migdia.
En aquest primer dia de descans i culte -per segons qui- de juliol, de llum intensa i calor suportable, abans de dinar d’escudella fresca, m’estic una estona llarga amb el volum 4 i darrer de la seva obra poètica, que titulà “Carants”, i torn a sentir les mastegades del corc que va buidant la traginada que m’aixopluga:
No hi ha camí, companyó,
però tanmateix, amb prou punya i suada
roden els carros.
A “Verídica constatació”, de Càbales del Call, diu:
Varen parir-te sangonós com a lector i moriràs com a lector. A l’entremig, el que puguis haver fet coma a escriptor, escrivà o escrivent, són meres anècdotes mig esvaïdes, sense cap grapa en la memòria de ningú.
S’errà, el ferrer de capells de son Cabaspre que, malgrat la feinada, va tenir temps i saviesa encara per ser armador de vaixells de test.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!