marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

18 de gener de 2010
2 comentaris

VA LA NAU NOENA

Passa l’arca de Noè per l’artèria principal de la capital i la iguana que corona el mascaró de proa com si  fes la guaita, crida que veu la mar, que la mar avança. L’escurçó que li fa de patge remuga que ja l’hem ben fotuda, idò; que amb la mar amb sal vindran les tempestes, els sobresalts i els naufragis. És probable que aquesta nau noena no resisteixi la mar de fons, per molt mediterrani que sigui, aventura el goril·la amb prou circumspecció perquè el bestiari l’escolti amb atenció. Tot d’una el tranquil·litza l’albatros: no patiu, que som moltes les aus per enlairar l’embarcació en cas de perill. I per anar a on, demana severament la lleona que està a punt de parir. Allà on ens porti el vent, frisa de dir el colibrí  amb sa veu afectada. Ja hi som amb les collonades, intervé l’ase, desesperat. Pararem a la Lluna o a Mart i ens convertirem en natures selèniques o marcianes, afegeix burletament amb grans escarafalls. Justa!, crida sorneguera la cavall de serp, ja veig els llunàtics foragitant-nos del seu paradís per ser indesitjables marcians trompeters! Calla, annerot!, replica el mostel visiblement enutjat, que amb la teva planta podries passar per alienígena. No cal insultar, crec jo, intervé rabent l’oca, ofesa per com ha sortit el mostel. Companys, no renyiu, fa la girafa, que sempre acaba aplacant les crispacions. No està emmirallada, la mar?, demana pausadament amb la seva veu apaivagadora. I tant! crida des de l’altura l’àguila peixatera. A més, insisteix l’au, fa oratjol  i cap indici no preveu mal temps. Aleshores, rebla l’elefanta, que no s’estengui el pànic. Deixem-nos endur, que la mar sempre abriga. I no convindria  fer venir el patró i que digui com actuar?, demana amb veu baixa l’estruç sabent que la pregunta pot aixecar crosteres. Noè? Encara no ha curat la borratxera, borda la cussa que s’ocupa d’ell. I què esperau, d’un vell messiànic, intervé el tigre assenyat, si fa una eternitat que voltam per no
parar enlloc?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Me’ls he imaginat a tots quan parlaven.
    “…no patiu, que som moltes les aus per enlairar l’embarcació en cas de perill. I per anar a on, demana severament la lleona que està a punt de parir. Allà on ens porti el vent, frisa de dir el colibrí amb sa veu afectada…”

    “…Deixem-nos endur, que la mar sempre abriga.”

    Amb el teu permís, m’enduc el colibrí cap a casa i aquesta mar enmirallada…

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.