marginàlies

La vida li penja d’un fil, requisem doncs totes les tisores i qualsevol objecte tallant. I compassem les alenades per fer costat al seu esforç sobrehumà per desfer-se del bacil innominat que li ha infectat els pulmons aprofitant una grip comuna. Les cures intensives confinen els malalts perquè el coneixement i l’auxili de les màquines ensinistrades es confabulin i conspirin a plaer contra el mal extrem. I tanmateix, sempre cal esperar per molt que, fent-ho amb tota la consciència en un puny, comparegui la
desesperació. Guanyar temps, vet ací el repte.

I hom pensa que en aquesta brega en tants de fronts i tots ells fronterers amb l’abisme, allà on no hi pot fer res la cura perquè no en sap més, hi pren part la vigilància, l’atenció, el contacte; una mirada, la paraula, una carussa còmplice. I de vegades el bacil imbècil es cansa de ser objecte de tanta atenció i ho dóna a les cames; i se’n va per on ha entrat ningú no sap per on. La vida d’una jove penja d’un fil i encara no li toca partir. Ja he amagat les tisores i la cisalla amb què em vaig escapçar un dit fa mesos. I aleno conscient que ella necessita un compàs de vals per sortir-se’n. I segur que ho farà. La vigilància perquè ho faci és prou intensa.