marginàlies

Fa un estirament llarg per desencarcarar-se després de llegir més de dues hores de tira i tot seguit omple l’estilogràfica disposat a escriure el que sigui, sense passar prèviament per la carcanada del cervell. Té molts d’anys, la ploma que emplena, regal d’un oncle seu pianista. Una Senator Regent, alemanya, que deu tenir una seixantena llarga d’anys i que escriu com si només tingués dies i sense cometre cap falta d’ortografia, com li deia el seu oncle, per demostrar que era rigorosa i noble. Li agrada escriure un foli diari en ploma sense importar gens el que hi escriu. No vol fer crònica de res ni exercicis d’escriptura que no duen enlloc. Escriu com si formàs part d’un ritual antic del que en desconeix tant la gènesi com la finalitat. L’oncle pianista també tenia manies que acomplia com si fossin preceptes. Per exemple, abans de tocar en festes particulars o en restaurants de nivell -mai quan feia classes- passava molt suaument un drap de cotó blanc per damunt les tecles, tretze vegades de dreta a esquerra i altres tantes a la inversa. Deia que aquella neteja absurda i obsessiva li transmetia seguretat. Com a ell escriure amb la ploma estilogràfica que li regalà com a paga als versos que li escrigué -i als que l’oncle posà música- per dedicar a la seva dona en fer setanta anys i tocada per l’Alzheimer. En sentir la cançó, sa dona encara li va fer un gest semblant a un somriure i ell estava convençut que, a més, intentà per tots els mitjans dedicar-li una llàgrima, només una, que li confirmàs que havia sentit el que li deia. No ho aconseguí. Anys a venir, en morir la tia, ell també li dedicà un poema igualment escrit amb la Senator que l’oncle no va voler sentir ni guardar. Li ho agraí infinitament però no volgué saber què li deia perquè no volia haver de fer la llàgrima que no aconseguí agençar sa dona després d’haver-li cantat la cançó dels setanta anys. De fet, l’oncle no plorà gens, esverant tothom, quan morí sa dona i no tornà a plorar mai més. Morí cantussejant aquella cançó dedicada i no va ser fins hores més tard del seu traspàs que sa filla major li va veure una mena de perla en el llagrimer de l’ull dret.