marginàlies

“No sóc meu, no. Si moro, el dany és vostre”. És Petrarca qui parla com si Laura, el seu amor, contemplàs el poble des de la clastra dels prodigis. Està de festa, el poble, i els més menuts ja senten la remor dels Reis en veure el fum amable de les xemeneies. El poble arrecera, sí, i fa possible qualque somni quan ningú hi compta. Danses de nissagues i silencis, de rogatives i servituds, que conformen una pau acceptable. I torna a dir Petrarca de la clastra estant:

Tot foc per dins, per fora blanca neu,

amb aquests pensaments i altres cabells,

plorant sempre anirė per tota riba

per pietat, potser, fer créixer als ulls

d’algú que naixerà d’aquí a mil anys,

si tant pot viure ben conreat llor.

Molts més que recomanable, indispensable, la versió catalana que del “Cançoner” de Francesco Petrarca ha fet Miquel Desclot per a Proa.