marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

27 de març de 2011
0 comentaris

UNA MIRADA BLASFEMA. VII

En Cion Sitja, el batlle de la vila quan naixé a la presó –esdevinguda improvisat paritori- Paco Trigo, el de la mirada blasfema, era per aquelles saons un dels vilatans més assenyalats. Advocat i constructor, havia  heretat de son pare un envejable patrimoni immobiliari, que ell administrà amb prou sensatesa i sapiència per engrandir-lo. Son pare, naixent en el cul de la misèria, aconseguí -fent de testaferro dels  senyors nous de Ses Planes de n’Hug- un capitalet que va saber fer retre.

Aquests senyors nous tenien tirada pel contraban i val a dir que trobaren l’Havana amb el pare del batlle  Sitja perquè personificava la llestor, l’ambició i el risc a parts iguals. I no els decebé mai perquè la lleialtat  per sobre de tot, diuen que deia, sempre que estigui ben pagada. I els senyors nous, en veure  com se’n desfeia i com augmentaven els rèdits de tants capitals foscos invertits en negocis blancs com la neu, ben pagaven la seva lleialtat.

El pare d’en Cion batlle invertí part dels guanys a comprar una finqueta que ell batejà com Son Sitja, provinent de la parcel·lació de la part més muntanyosa de sa Coma Bella. En el seu moment, poca gent  entengué com s’havia quedat amb el tros més encimbellat i rocallós perquè no sabien que havia sentit a  dir a certs senyors que tractaven amb els seus que la terra d’aquí ben aviat deixaria d’interessar pels  fruits del seu conreu. Que amb tanta mar i encara més sol, aquí compareixeria gent de per tot que  caldria atendre degudament perquè venien carregats de doblers i disposats a comprar el que fos.

També va ser son pare, en Sitja vell, qui l’envià a estudiar a Barcelona i de misser, concretament, perquè  n farien falta molts i bons, per als rumbs que s’intuïen. Tingué sort, el vell Sitja, perquè el seu fill Sion li sortí despert i llest de mena.

Fadrí satisfet, en Cion Sitja vivia amb la seva única germana a la casa que es féu construir son pare a les darreries dels seus anys i que tothom coneixia com la posada dels Sitja. Ambiciós –diuen que deu vegades més que son pare- en Sitja jove es feia amb els acabalats més distingits i festejava amb prou seducció qui comandava. Amb paciència, tacte i atreviment, aconseguí arribar fins on volia: contactar i tractar amb els factòtums dels habitatges socials de la província, un suculent negoci. Tampoc no menystenia el capital invertit a la vila a través del lloguer i compravenda d’habitatges, o en la cada cop més freqüent parcel·lació de bona part de les grans possessions que conformaven el municipi.

De la seva estada a Barcelona com a estudiant brillant en tornà amb dues dèries: el cine i el teatre. Ben d’hora, durant els primers anys de carrera, ja en parlà a son pare, d’aquelles curolles. Al vell Sitja, en sentir allò, li envestí la temença que bencanviàs l’advocacia per la interpretació, però anava errat. El seu fill s’havia fet badoc de teatre i de cine, s’havia enamorat bojament d’aquells espectacles, de les actrius i actors, dels telons i bambolines; dels textos. Però se sentia molt més proper als estels amagats d’aquelles constel·lacions, és a dir als que, amb el seu cabal, aconseguien fer possible aquelles meravelles i, a sobre, obtenir-ne guanys a poalades, vés per on. I per això, un curs abans d’acabar amb brillantor l’advocacia, s’atreví a proposar a son pare un negoci que ensumava molt atractiu: inaugurar a la vila un teatre i cine.

El vell Sitja el tractà de boig perquè els de la vila no anaven d’aquelles coses, que no les acabaven d’entendre, per desgràcia seva. Fan tanta feina feixuga, deia, que quan se senten impedits de fer-ne s’estimen més morir que estar malalts. Com volia el seu fill que funcionàs un teatre i cine entre gent d’aquella mena? Li recomanà que s’afanyàs a acabar la carrera i que després ja parlarien de negocis, tot i que del cine se’n començàs a oblidar.

Acabats amb nota alta els estudis, retornà triomfalment a la vila més enamorat que mai de l’àurea que voltava el cine i el teatre però fet a la idea que no tindria el seu propi espai per compartir amb els seus veïns aquesta encesa passió. I per això el va sorprendre que son pare s’interessàs per aquella fòbia tan plaent. Li respongué sense l’entusiasme de les anteriors avinenteses. El vell Sitja el fitorà amb la mirada tot demanant-li si ja li havia espassat l’embranzida aquella que li feia veure com un bon negoci la instal·lació d’un teatre i cine a la vila. Li contestà que no, que tot el contrari, que encara li insistiria en el bon negoci que seria. Era el moment que esperava el vell Sitja. Prengué pel braç el seu fill i se l’endugué a la cuina. Llevà tot el que hi havia damunt la pastera i hi estengué els plànols del que seria, si no hi tenia inconvenient, el Teatre i Cine Fontauba, en honor a la font de son Sitja. Era el regal per haver-se  doctorat amb nota alta. L’orgull del vell Sitja no cabia a la posada. I encengué un havà a la salut del seu fill, que refusà el cigar que li oferia.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.