marginàlies

La casa de Son Badall d’en Canaló era l’única, de les moltes que possseïa el batlle Sitja, que aleshores  podia oferir a Goyo i Cisla, i al seu filló Paco, nascut samaritanament a la presó el dia de sant Llàtzer, el  patró de la vila. La llogava ben poques vegades, a aquella casa estranya i quan ho feia era sempre per  molt poc temps, com si fos el darrer recurs, una casa per ser eternament provisional. El batlle, en Cion  Sitja, no l’estimava gens a aquella propietat que, a més de la casa, comptava amb dues marjades  d’ametllers i garrofers. Estava situada als afores de la vila, en el camí de l’antiga ermita. Era una casa de  planta i pis que s’habilità aprofitant una covatxa de bocassa gran, però de gargamella esquifida, una  cavitat desgarbada que es fendia dins les marjades.

La construí en Martí Canaló, un personatge peculiar i gens amant de les normalitats més comunes: tot  l que feia havia de ser distint. No gens curt de gambals, tanmateix, en Martí Canaló sabia molta lletra pel  que era costum en el temps que visqué. Escrivia amb cal·ligrafia de frare, llegia entenent-ho tot i  donant-ho a entendre, i s’inventava unes coses escrites extraordinàries.

En Martí Canaló accedí a aquells tres quartons per herència. Son pare tenia les terres conegudes per  Baix del Singlot i en morir, els seus quatre fills es repartiren el tros. A en Martí li tocà la part de baix, la  que incloïa aquella covatxa i segons contava, quan va ser seva, tot pensant en son pare mort, tingué  una visió bíblica –emfasitzava-: aquella cova que no ho acabava de ser, es convertiria en casa  conservant-la intacta, com si en volgués dissimular la traça de ganyota posant-hi una façana

I així va ser. En ser poc fonda per als plans aparelladors d’en Martí Canaló, tirà unes fileres de paret des  e la boca fins a la vorera del camí i fins al punt més alt de la cavitat. D’aquesta manera li quedà un  nyap de casa, més desgarbada que el mateix forat d’abans, però podia dir que tenia un habitatge únic  que batejà com Son Badall d’en Canaló, en homenatge a la cova original que, al seu parer, pareixia una  bocota badallant.

Mort en Martí Canaló passà a mans del seu únic fill, també Martí, en Canaló jove, que no heretà la  bogeria dels savis i artistes que singularitzà son pare i sí es distingia per ser uns mans fentes, gandul i  jugador enfebrat. En Canaló jove es casà amb una mossa de fora que després de rebre bastonades a  rompre –a en Canaló jove, quan bevia, li venia la matera- i de no tenir un ral per anar a comprar, abans  de passar gana de per vida, decidí deixar plantat el seu home jugador i apallissador, i se’n tornà amb  son pare i sa mare. El mandrós agraviat l’anà a cercar però el seu sogre l’esperà amb la carrabina a tir  de mà. Acollonit, tornà a la vila i no estigué molt a perdre el que tenia en les partides privades de cartes  que no es cansaven d’escurar-lo.

Enfilant-se més del que podia, demanava préstecs a usurers ciutadans que primer li pentinaren l’hortet  heretat que deixava com a penyora i posteriorment part de l’or familiar. Tant arribà a deure i tan fort  l’empaitaven que no li quedà més remei que desfer-se de la casa pairal i tot per salvar la pell. Pogué  recuperar Son Badall, però no la casa pairal, a la vila.

Després de la batzegada cruel s’instal·là a la cova de son Badall cegada per son pare i va fer bondat una  ona temporada. Fins i tot intentà recuperar la casa dels pares a la vila. L’usurer que se la quedà,  però, li posà un preu desorbitat i volia cobrar al comptat més rabiüt. Massa doblers per a ell. Decebut,  uns diuen que per això i d’altres perquè el joc és molt mal vici, un vici molt senyor i molt cruel, tornà a  jugar sense aturall.

Emmerdat i tornat a ser perseguit pels deutors, acabà a la posada de Son Sitja pregant al vell que, per  misericòrdia, li compràs Son Badall pel preu que devia, una quarta part, segons el vell Sitja, del valor  reial d’aquells tres quartons, i amb la condició de tenir-hi el dret d’estatge de vida. El vell Sitja mai no hagués comprat Son Badall, indubtablement. Aquells quartons era tot un roquissar, sense aigua i amb  els ametllers envellits, un veritable ermàs. Però aquell malanat havia apel·lat a l’amistat que mantingué  amb son pare. I era ver: tot i considerar-lo un llunàtic, com a company de marilles en Martí Canaló era  insubstituïble. I li tocà la fibra més sentimental.

A les poques setmanes de la compra-venda, en Martí Canaló jove decidí penjar-se a la cova encasada de  Son Badall.