marginàlies

Mentre acompanyava a Son Badall aquella versió casolana de la Sagrada Família, com s’hi havia referit el  rector, en Cion Sitja es demanava si feia bé, si era encertat o no llogar-los aquell antre malastruc i  maleït. Era sorprenent, es deia, com havia viscut el problema que, sense voler, li havien provocat en  Goyo i na Sisla. De com l’atzar i la fatalitat havien jugat sempre amb ell i, a sobre, amb les cartes marcades. Així, què volia dir per al seu futur que en Goyo i na Sisla passassin la primera nit a la vila a la presó, precisament? Com i per què se li ocorregué a ell la proposta i que fins i tot el secretari –l’home  més assenyat que coneixia- l’acceptàs? I per què, justament, el dia de sant Llàtzer i just abans del Ball de les Donzelles?

I, encara més, per què els oferia estatge a Son Badall en contra del parer de la seva germana Tiana a  qui, sense demanar-li-ho, havia fet padrina de fonts del nounat? A na Tiana tampoc no li feia gens el pes, aquella propietat heretada, i sempre que l’ocasió ho propiciava, a les bones, sense delatar la seva  mania, suggeria al seu germà, un cop haver-se mort son pare, que la vengués d’una vegada. En Cion,  però, per una d’aquestes rareses que afaiçona l’existència, ni es decidia a tractar-la com les altres propietats que llogava, ni a vendre-la. I, per paga, la feina feta per en Martí Canaló vell va ser tan acurada que res no hi queia ni hi penjava. Na Tiana Sitja, l’única germana del batlle Cion, era dona de  poques paraules. Li agradava més escoltar que no parlar, cosa rara en una dona, segons el seu germà  Cion. El vell Sitja no consentí que fes carrera, tot i que ella volia ser infermera, però sí que estudiàs uns  anys en un col·legi ciutadà de monges aquelles disciplines que una al·lota ben educada havia de dominar. I na Tiana aprofità aquella mínima escletxa que li permetia son pare per mirar i admirar els vasts  panorames que s’obrien davant els seus desigs i anhels. I de les lliçons rebudes durant els anys de les  monges, les de cuina eren les que més li interessaren i a les que més atenció prestava.

En acabar aquells anys d’aprenentatge de com ser bona esposa comptant que un dia es casaria,  s’afanyà a continuar aprofundint en la gastronomia però desatenent els joves casadors que s’hi  atansaven. Procurà adquirir els llibres disponibles sobre la cuina del país i els poquíssims de cuines  foranes, que encara li agradaven més. Suplí aquella mancança tot teixint una atapeïda i secreta xarxa de contactes per correu amb bons cuiners als quals exposava la seva dèria per l’elaboració dels plats de la  cuina més etiquetada. Després de lloar els dots de cada un, els en sol·licitava una recepta. Així,arribà a  tenir curosament anotades gairebé totes les possibilitats de guisar la llebre silvestre, el moltó i el xai.

Fou per una de les velles amigues del temps de les monges que contactà amb un cuiner parisenc. Segons la seva amiga, que havia anat a dinar diverses vegades al seu restaurant de París –estava  casada amb un diplomàtic- encara que no fos considerat gran mestre de fogons, poc li mancava. Tot i  això, es demanava què podia aconseguir d’aquell alt cuiner francès si no sabia paraula en la seva llengua.  aler-se de l’amiga que el descobrí i amb qui tractava amb una familiaritat prou sentida, era tan  entremaliat com molest. I confiar en els diccionaris equivalia a un excés de rauxa. A més, considerava aquella dèria molt seva, molt personal, profundament íntima per permetre la incorporació d’un element  aliè.

Resolta, però, a iniciar contactes amb aquell nou joguet exòtic, decidí tirar pel dret: li escriuria la carta  tipus que emprava invariablement la primera presa de contacte amb els cuiners i a veure com li responia  ell. Així mateix li ho indicava, que lamentava molt no saber-se expressar en francès. A ell, i a instància  de l’amiga comuna, la muller del diplomàtic, li demanava com podria fer els cargols, una delícia culinària  molt preuada tant a França com aquí. Encomanant-se a mig santoral, tirà la carta amb el tremolor propi de la inquietud i amb el mateix grau de despreocupació de qui sap que està engegant una feina que, a la fi, resultarà baldera.

A les dues setmanes d’haver tirat la carta encara mantenia un cert batec d’incertesa; als vint dies ho donà tot per perdut i tanmateix era comprensible: com podia ser que un cuiner parisenc a punt d’entrar  al cenacle suprem de l’exquisidesa volgués mantenir correspondència amb una fadrina rústega enderiada  per la cuina com hi podria estar pel brodat o pel tambor d’ametlla? I s’equivocava, perquè als trenta-cinc dies de remetre la seva, rebia carta de Jacques.