marginàlies

A les cinc de l’horabaixa, les taules exteriors dels bars de la plaça porticada de l’antiga Casa de Misericòrdia reconvertida en seu de districte municipal, presenten una bona ocupació. Els clients no sembla que tinguin cap pressa i fa la impressió que vulguin amortitzar amb força temps mort el preu exagerat de les begudes. El parc infantil, amb el mobiliari internacionalitzat que roba caràcter a l’indret, també distreu molts infants esguardats de prop per les mares o altres cuidadors asseguts en els bancs municipals incòmodes que volten l’espai d’esbarjo. El bon temps de la primavera en declivi fa madurar els colors i la piuladissa de l’aucellada urbana cada cop, també, més cosmopolita. Cap estridència no romp la calma de la plaça on els vehicles no hi tenen dret de pas.

El primer a reparar com el jove morè -que, per l’aspecte, hom diria que és pakistanès- s’agenolla a deu passes del portal de l’hospici i d’una bossa en treu un ganivet de dimensions considerables amb el qual comença a fer-se talls als braços, és un marrec ros de rondalla en tricicle que, després del segon tall, corre cap a la persona que el guarda per dir-li allò que està veient. No ho fa gens espantat, ans al contrari, exultant, com si hagués vist un malabarista fent volar maces i anelles o un pallasso convertint maldestrament globus en espases.

-Marc no molestis aquell senyor, li diu la jove que el vigila, per ventura sa mare, rossa com ell, d’ulls tímids, de pell blanquinosament gentil, tirant a magra, d’un atractiu dolç però implacable i de mans d’estudi.

El marrec tanmateix se’n torna corrents amb el tricicle fins a davant el portal de la Misericòrdia per veure els progressos del pakistanès agenollat. En ser-hi, hi troba una nina més o menys de la seva edat que passa comptes a un cucurutxo i que mira embadalida el ganivetot ensagnat i els talls profunds que fa en el ventre de l’home com si miràs les cuites del seu personatge preferit de dibuixos animats.

Es miren divertits, el nin del tricicle i la nina del gelat, mentre el pakistanès, ulls clucs i en posat de concentració màxima, murmura el que sembla un rés en llengua estranya sense deixar de tallar-se amb força i decisió, com si l’expectació joiosa que despert en els dos nins l’animàs a ser més determinant.

En tenir el pit, el ventre i els braços plens d’incisions, el ganivet gran del pakistanès pren el camí del coll i el primer tall provoca un raig de sang que sorprèn un ca sense fermar que acompanya un senyor ja gran, estirat, vestit primmiradament, ulleres de sol clàssiques, camisa i pantalons de marca i sabates fermades relluents. Amb veu engolada, imperativa però en to baix, recomana tranquil·litat a l’animal, “quiet, Cèsar, quiet”, que no li fa gaire cas. Es mou divertit i saltironeja, mira els nins i sembla que també els rigui, mira l’home autolacerat i li lladra com si li demanàs que li tiri quelcom, que ell l’hi retornarà al moment.

L’home gran i estirat es peuplanta devora els nins i també mira amb atenció el pakistanès i no hi veu, precisament, un malabarista, sinó una mena d’escultura que requereix màxima atenció per percebre’n l’aura, el nervi, el discurs. S’encanta en allò que veu, convençut que és una altra cosa, fins que s’adona que un reguerol dubitatiu de sang és a punt de topar-se amb les seves sabates relluents. Reacciona amb rapidesa i crida el ca, “marxam, Cèsar, anem”, que no li fa cas, segueix saltironant com si fos encara cadell, jugant amb els nins que l’inciten a lladrar més fort i a botar més amunt.

Quan acaben marxant Cèsar, el ca, i son amo, ja són unes quantes les persones que contemplen com es dessagna el pakistanès. Ho fan amb certa delectança i en més d’una cara s’hi endevina la satisfacció de veure els carrers ciutadans animats per tota mena d’artistes, fet que cal considerar de molta alegria i un pol d’atracció turística que no va gens malament als comerços del voltant. Una parella de japonesos s’han afartat de fer fotografies i, abans de seguir trescant, demanen amb gestos a la mare del nen ros de rondalla, d’un atractiu dolç però implacable, que s’ha atansat fins on badoca el seu suposat fill, on té el pakistanès el plateret de les monedes.

-Sorry, I do not know, els diu, i adverteix el nin ros de rondalla que vigili el tricicle, que la sang comença a córrer de veres. Li fa cas, el nin, que es fa unes passes enrere tot demanant a la nina del cucurutxo que també reculi amb ell. Fa cas, la nina, tot i que ara està més pendent de les mans, que es nota molt enganxoses en haver-hi quedat restes de gelat.

No han acabat de retrocedir un tros quan el pakistanès, finalitzat el rés, agafa la punta de la llengua amb els dits gros i mestre de la mà esquerra i la talla d’un sol cop amb la dreta on hi té el ganivet enorme. El brolladoret de sang que provoca la llengua saccionada desperta l’admiració i l’aplaudiment entusiasta de la vintena llarga de persones que s’han congregat davant el portal de la Casa de Misericòrdia reconvertida venturosament en seu de districte municipal.

Renega l’escombriaire, queixant-se que, com sempre, li tocarà a ell netejar aquella endemesa. I tanmateix, ningú no li fa cas.