marginàlies

La taperera venturera que decidí fer-se seu un racó del corral, dissabte em va fer un present que mai no podré correspondre com es mereix: poder contemplar-li ben a plaer una flor. Viuen molt poc, a tot estirar un dia, però perdura la seva bellesa. Malhaja qui decidí la seva fugacitat!

Just davant la taperera, sembrat en terra,  hi ha un cactus del que n’ignor l’edat; segurament en té una desena. Amb el temps va anar prenent la forma de pont i abans que la corba tocàs el sol es va trencar per la meitat. Ho ignor tot, de la terra com a provisora de fruits i béns, i en veure l’endemesa vaig demanar a qui sí en sap què havia de fer amb el tros que quedà dempeus. Em va dir que no fes res, que ell sol es regeneraria. I així ha estat. En veient els ulls que treu n’he volgut saber el nom; dir-li cactus em semblava menyspreable davant l’heroïcitat de seguir fruitant. He vist que és una eufòrbia. M’agrada. Benhaja qui la batejà amb un nom tan eufònic!