marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 de juny de 2014
0 comentaris

UNA BARQUETA DE PAPER DE FUSA O COM DEL COLOR DEL REI ES TENYEIXEN ELS VASSALLS

Diu el nostre refranyer que «Dos reis a casa pobra, un hi sobra». Si la casa és paupèrrima, deuen sobrar tots dos. Ho dic perquè els súbdits espanyols, durant unes hores deixaren de tenir rei (o el tingueren abdicat) passades les quals en tingueren dos. Prop de quaranta anys de transició no han estat suficients per retornar la decència i la legitimitat a l’estat tot convertint-lo en república, ans al contrari: han servit per tenir dos reis… i dues reines!

 

De tota la tramoia i la trescalamena amb forta empremta medieval; de tota l’escenificació fortament anacrònica i feridorament sumptuosa que demostra clarament que no tots som iguals -ni prop fer-hi!- i que el nivell de comèdia supera de molt els límits tolerables, en queden detalls colpidors. Per exemple, les reverències de les dones al rei i la besada de mà dels homes a la reina.
Veure la postura ridícula –per ser amables amb l’expressió- en què queden les plebees vestides estrafolàriament davant el gorà major del regne, comporten potades de peu al fetge de la igualtat entre els homes i les dones. No hi tenen res a dir els departaments oficials d’igualtat, que tanta cura posen en el llenguatge no sexista?
I sobre la besada de mans dels homes a la reina i a les infantes, circula una foto de Felipe González ben quadrat, amb el seu vestit de pingüí davant una de les filles del rei nou (no sé quina de les dues), besant-li la mà, que desespera i no d’emoció, sinó de burla. Com diu, altre cop, el refranyer nostre, «del color del rei se tinyen els vassalls».

Hi ha altres detalls més de joguina, més tous i amables que probablement han passat per malla però que a mi m’han despertat una curiositat gairebé morbosa. Ahir divendres, Felip VI va rebre per primer cop el president Rajoy. Lògicament, corren moltes fotografies d’aquest primer despatx rei-Rajoy perquè calia veure i comentar quins canvis havia introduït el flamant nou monarca en la sala d’aquests despatxos. Molts pocs llibres, d’aquells que es compren per l’amabilitat del llom; moltes figuretes i objectes diversos de significació dubtosa; sobre la taula, les preceptives fotos del rei amb les filles i amb son pare, i una reproducció del trofeu de la Copa del Món de futbol que els comentaristes més conspicus interpreten com un suport explícit al ridícul de “la roca” a Brasil.

A mi, però, m’ha cridat l’atenció una barqueta de paper fet de fusa o altre metall que vetlla unes carpetes. Les barquetes de paper representen l’elementalitat i la fragilitat; la visió més innocent de la relació humana amb la natura, potser. Però també obre moltíssimes balconades a la imaginació, a la poètica, a la transcendència, si hom vol. Tots aquests atributs, però, deixen de ser-ho quan se substitueix la fragilitat del paper per la consistència del metall; quan s’abandona la claror del paper per l’obscuritat metàl·lica; quan es canvia la levitat per la pesantor. I si tot això queda exposat sobre la taula règia on se sancionen les lleis, la inquietud aclapara.
Perquè vol el rei una barqueta de paper fet de fusa o metall damunt la taula de les signatures?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.