marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
UN PAÍS D’ILLES I DE DIADES
Fa onze anys el Consell de Mallorca presidit per Maria Antònia Munar decretà que el 12 de setembre, data en què el rei Jaume II jurà els privilegis i les franqueses del Regne de Mallorca, seria la “Diada de Mallorca”. D’aquesta manera, la institució es desmarcava de la celebració del 31 de Desembre, dia de l’entrada del rei en Jaume a Medina-Mayurqa, data que històricament en feia les funcions, reforçada, a més, per la festa institucional de l’Estendard. Tanmateix, onze anys no han servit per arrelar una celebració nascuda des dalt i per crear, marcar, fer relluir, esplendoritzar una institució pública com el Consell de Mallorca.
El 12 de setembre, a Mallorca, segueix sent dia laborable, fet que posa de manifest, fins i tot, l’interès de la institució perquè la “nova” Diada que ell ha decretat sigui assumida per la mallorquinitat. De tota manera, l’1 de març, una altra diada per decret però aquesta balear –n’és el dia, de les Balears-, és festiu a tot l’arxipèlag i tampoc no ha creat gaire consciència festiva. En els pobles, no crec que, la majoria, sàpiga què es festeja i per què. I a Ciutat se n’assabenten els funcionaris del Consell de Mallorca, que sí tenen festa, i poca cosa més. Concedir honors, distincions i premis, per molt encertats i merescuts que siguin, no aixequen la moral col·lectiva com a poble. Podem tenir marcs incomparables, però no passam d’aquesta vasa. En definitiva, som un país d’illes i de diades, cada illa té la seva, i la més significada, la històrica, l’única que les agermana, el 31 de Desembre, queda reduïda institucionalment als actes que prepara l’Ajuntament de Palma. I, tanmateix, segueix sent la que més complicitats concita, la més viscuda; la més reactiva. I fa l’efecte que tot està més que estudiat per desactivar la reivindicació, la proclama, l’apuntalament de la consciència nacional. Malgrat tot, enguany, la Diada de Mallorca ha servit per recordar els vuit-cents anys del naixement del Rei en Jaume, una efemèride que no ha tingut ni el ressò ni la significació; ni aquí ni a la resta de Països Catalans, que mereix. De tot plegat, però, el discurs institucional de la presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol, val la pena ser llegit; fins i tot entre línies.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però ara et vull demanar que t’afegeixis a un redol de dones (encara que siguis un home) per fer la teva proposta d’un himne que aglutini i desfermi totes les energies del país i el posi en peu de guerra i en peu de pau autèntica. Ja pots veure que t’he penjat el Rule Britannia, el de la Navy anglesa. Aquests la saben llarga. Els hauríem d’odiar, perquè ens varen trair. Però és clar, ho havien de fer perquè ens temien. Nosaltres som com ells, i els feia molta por la nostra indústria tèxtil. Sabien que si complien el pacte amb els catalans que els ajudaren a guanyar Gibraltar, Manchester i les seves samarretes haurien anat a la bancarrota. Ells només pensen en la seva còrpora i en la seva ànima, això és l’escola que ens varen fer. Si la sabem aprofitar, serà igual que si no ens haguessin traït; d’alguna manera també ens hauran salvat. Ara a L’HIDRO s’obrirà un concurs d’idees per a un himne de tota la nostra nació, i no tan sols el bocinet on hi tenim els peus; una música i una lletra que aglutini totes les nostres essències. Ha de tenir una pinzellada d’erotisme per animar la tropa.