marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

19 de novembre de 2022
0 comentaris

UN MIOL ESCRUIXIDOR

Assegut a la butaca que abans de ser seva va ser de son pare i abans del seu padrí, una butaca amb orelles que engega la comoditat però que convoca la placidesa, creu amb fermesa, es disposa a veure la pel·lícula que li ha recomanat el seu fill, d’una directora molt jove que amb només dues obres s’ha fet seva la crítica més exigent.

El moix espera que s’acomodi abans de pujar a sa falda. Vol que l’amoixi, clar, que li grati el cap com més temps millor. Té més de deu anys, el moix, però mai no ha deixat de ser una criatura acovardida, gens donat a trescar pels corrals veïns, gens propens a la gresca ni a l’aventura. Un  moix estrany, diu ell, però és en l’estranyesa on hom hi troba l’autenticitat i l’única veritat que cal tenir present si es vol viure de cara a la vida, s’alliçona sempre seguit.

No sap ben bé perquè creu que la pel·lícula no li agradarà i s’abandona al son, que s’ha aixecat de jorn per desar el despatx i està moderadament cansat. Grata el cap del moix com més li agrada i l’animal respon amb un ronc agombolador i, en adonar-se, s’afanya a fer més curosa la gratada.

Sent com el son el venç, amb la pel·lícula recomanada de fons, i recorda el temps en què no volia reconèixer els moments feliços que vivia encara que no volgués, quan ofegava les rialles i les ganes de cantar sense encertar cap nota. Recorda amb ràbia quan el governava imperativament l’ordre i les ganes de ser sant en vida desoint o apallissant els indicis de plaer.

Gratant el cap al moix i fent-se son endins rememora aquell temps seu que es delia per la tragèdia i l’avarícia en tots els sentits. Cada cop que recorda aquells anys fortament autoflagel·lats, la ira li pren el cor i la força, i ara, navegant per una son en tempesta, entra del tot enrabiat en un malson que li presenta un riu de sang que, necessàriament, ha de travessar nedant si vol salvar-se de l’empait d’un exèrcit de dimonis. Té poques forces i el riu de sang davalla amb bravesa fent-li empassar glops generosos d’aquell líquid llefiscós terroríficament vermell.

S’adona que no serà capaç d’arribar a l’altra riba i fa el darrer esforç per pegar un crit d’auxili eixordador. I el crit, que sembla rescatar-lo del malson, el retorna a la sala on mirava la pel·lícula recomanada pel seu fill, assegut a la butaca que va heretar de son pare i son pare del seu, però les parets estan esquitxades de sang i sobre sa falda hi ha el moix esventrat. Torna a pegar un altre crit d’espant pensant que ha entrat en un altre malson encara més terrible que el primer, però res no canvia. Sent que piquen insistentment a la porta i, des de la sala estant, rere les cortines de la vidriera de l’entrada hi distingeix els veïnats que el criden amb insistència.

Pega  un tercer crit per fugir d’aquell infern instants abans que un miol  esgarrifós del seu moix li ho ennegreixi tot.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.