marginàlies

En qüestió d’hores, per camins prou divergents i amb persones d’àmbits diversos i interessos diferents, entren a la rotllana de dues converses un bon grapat de veus apagades, d’expressions de persones referencials que desatenem irresponsablement amuntegant-les en les golfes de les andròmines, en els àlbums del passat més desdibuixat o boirós.

I d’entre la munió de noms, en les dues converses, l’únic que es repeteix és el del poeta i traductor eivissenc Marià Villangómez, que enguany farà nou anys que morí. El 10 d’aquest mes hagués celebrat els noranta-vuit anys. Òbviament que parlam de la seva condensació formulativa, de la seva contemplació, del panorama eivissenc que albira i anhela, de la gent que tracta i voldria tractar; i, naturalment, també de la profunditat dels seus mots:

“Un deler, que dormia  / dins l’ombra, ha obert els ulls. / I la sang es contempla  / a ella mateixa, viva,  / i en tanta embriaguesa   / o estranyada delícia,  / es creu suficient,  / lligada aquí, a la terra,  / als homes, a la densa  / gerdor i a la presència  / lluminosa de l’aire,  / aire de mars, obert  / a les promeses, aire…”.

Dèiem que Villangómez deplorava la crueldat humana que mai no deixa i que, per fugir-ne, s’arrecerava en la paraula ben dita, en el blau fet mar, en l’arrel esdevinguda illa. Comentàvem que, com Espriu, Villangómez se sentia un mediterrani de soca a arrel atret pel Nord. I que, com tants altres, de la seva llengua, del català, en feia sa pàtria.

Dèiem uns i altres –seguint fils de conversa  mals d’entreveure- que amb excessiva freqüència de la vida en comú n’hem fet un bon callar; que de la prudència com a poble n’hem fet renúncia i així ens va. Un es demanava per què de les veus notòries, de les que encara ara poden fer llum a l’hora d’espantar la brutalitat; o de les anònimes, de les que quan n’era l’hora no pogueren dir res, emmordassades per l’horror i el comandament de les baionetes, n’hem fet quelcom semblant a psicofonies, sons incomprensibles que només senten els desbaratats. Per què, insistíem, ens costa tant fer escampar la negror del nostre passat més immediat i que gens de bé fa al nostre present; per què no n’aprenem d’un pic, a tenir, entre tots, un mal callar.