marginàlies

El seu més que amic, amant retut dels boleros i altres cantautors pretesament tocats per la poesia, li havia escrit un missatge que deia: “un llamp blau ha inundat la meva estança d’un ardent desig roig”, i de l’atac de rialles que li ha provocat ha estat molta d’estona a contestar-li per dir-li simplement i càustica que anàs alerta a les cremades. Se n’ha penedit, de no haver-s’ho pensat unes quantes vegades abans d’escriure i enviar-li això, perquè li ha costat molt, en temps i vehemència, disculpar-se per la befa. El seu més que amic l’ha tret manta vegades dels paranys que ell mateix es para com per no consentir-li que, en moments de baixa pressió anímica, es deixi vèncer per versos propis ranquejants que voldrien fer part de la lletra d’un bolero.

En tornar-hi a pensar, dins el llit, sabent que es torbarà a dormir perquè hi ha revetlla al poble i el renou no cessarà gairebé fins a la matinada, es maleeix per haver reaccionat d’aquella manera tan iniqua al missatge de l’amic. I pensa que l’única manera de refer la cagada seria enviar-li al seu torn els cinc darrers versos que ell ha treballat durant tot el dia i que encara són molt més inabordables que el del llamp blau:

la mort
és el plor
de sang i pols
d’un infant d’ué
mil pics bombardejat.

Però no s’atreveix, no resistiria la desaprovació de l’amic.