marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de juliol de 2019
0 comentaris

UN GRAN SALT PER A LA HUMANITAT?

El 20 de juliol de 1969 Neil Alden Armstrong, astronauta nord-americà, posava els primers peus humans a la lluna i deia allò de: una petita passa per a l’home, un gran salt per a la humanitat. Ho va fer a les 4 de la matinada, hora d’aquí, i no vaig veure les imatges horroroses –vull dir de baixíssima qualitat- d’aquell moment històric fins molt de temps després perquè a casa encara no teníem televisió. Sí que me’n vaig assabentar l’endemà perquè mon pare n’estava al cas, d’aquell moment, i ho comentà el vespre, a l’hora del sopar. També record que el diumenge de davant, dinant a cals padrins materns, mon padrí, carboner que acabà de sereno a la fàbrica de teles del poble, Bunyola, proclamà solemnement que no hi havien arribat, a la lluna; que era impossible; que ens ho feien creure perquè érem uns ximples rematats.

Als cinquanta anys d’aquell allunatge primer que portava humans sobre sòl selènic se’n torna a parlar molt i es recorda amb un somriure molt sospitós l’inexistent bot per a la humanitat. I ens recorden que no hi havia res a pelar, a la lluna, però que importava molt que els americans guanyessin als soviètics a fer la primera passa petita humana a la lluna. I que costàs el que costàs així havia de ser abans que acabessin  els seixanta del segle passat. I així va ser… sigui cert o no. I si el padrí fos viu, en conèixer aquests detalls, es reafirmaria en la idea que tot va ser un muntatge cinematogràfic. Atribuir-lo a Stanley Kubrick, però, és infamant.

El proper gran salt per a la humanitat es farà en el planeta Mart, diuen. A la lluna, els primers homes que la trepitjaren hi deixaren una placa que diu: “Els éssers humans del planeta Terra arribaren a la Lluna per primera vegada el juliol de 1969 DC. Venim en so de pau en nom de tota la humanitat”. Inquietant, això de “en so de pau”, com a les pel·lícules del far-west. M’ha recordat l’inefable Josep Borrell i la seva asseveració que “La pau no és l’estat natural de la vida. L’estat natural de la vida és la guerra, la confrontació i el conflicte”.

I si a la lluna i deixaren una placa així, ves a saber què hi deixaran escrit al planeta dels marcians, que també marcaren la nostra infància amb el seu verd llefiscós i les seves cares de trompeta.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.