marginàlies

Dimarts passat, cap a migdia, algú deixà un conill viu a la portalada de Sa Casa Llarga, on l’entitat Can Gazà hi té els tallers, les sales d’exposició i el fons documental. El deixaren dins una conillera i sense cap nota. Qui el recollí, frisà de dir-ho als altres per determinar tot d’una què en feia, d’aquell animaló. De la desena de consultes apressades, només una proposà –i no se sap de cert si seriosament- guisar-lo l’endemà mateix amb ceba.

La resta, presa per l’afecció més primària, considerà que no era la cuina, el destí que per al lagomorf volia el mal amo que l’abandonà, sinó l’adopció, atès que la casa ja acull i atén persones socialment desnonades o estimbades. Tanmateix, aquesta troballa única en els més de trenta anys d’història marginàlia de Can Gazà, provocà manta comentaris i reflexions, tots ells al voltant de la desprotecció i la desolació conseqüent d’una part gens menyspreable de la humanitat que més ens concerneix i compromet. Així, topant-nos amb l’abandonament del conill, els més vells recordàvem els torns dels convents de monges que, durant les situacions econòmicament més depressionàries, tirant un centenar d’anys enrere, amb molta freqüència rebien nounats. També dels expòsits i de les vendes d’infants de no fa tant; i de les històries punyents i esquinçades de tots ells. I d’aquí tornàrem a parar a l’excessiva tirada que tenim tots per a l’abandonament i l’oblit, bé siguin animals que ja no fan companyia o persones que reclamen més atenció que la que estam disposats a atorgar-los. En fi, que el conill –Margí, li direm- ja s’ha convertit en la mascota de Sa Casa Llarga.