marginàlies

De petit, en anar a la mar -pertanc a l’estirp mallorquina dels que la mar els queia molt lluny i era més madrastra que mare, més agressiva que seductora- feia veritables esforços per imaginar-me aquella concentració d’ones en ball i guspires en joc ocupant el lloc del cel. Em feia la sensació que tenir la mar de sostre i el cel de sòl per fer-hi tota mena de cucaveles era el més semblant a la perfecció; una rectificació a la creació que no volia, de cap de les maneres, ofendre Déu, naturalment. Amb els dits, mai no arribarem a tocar el cel, em deia; amb la mar per celístia, en canvi, sí que podríem tocar l’aigua amb un dit, o amb una mà, i ficar-hi el braç i tot per mirar d’agafar qualque peix o  el cap per embadalir-nos amb la dansa de la posidònia. A més, em refermava, penjant la mar al cel ens evitaríem els naufragis i els estralls de les maregasses i els temporals que s’alimenten d’ofegats.

Avui ja no he pogut imaginar-me aquesta mena de paradís. La imaginació, amb els anys, sembla que ha deixat de ser fortalesa i la calor abrasiva i abusiva tampoc no hi ajudava gens, a activar els mecanismes secrets de la fascinació. A més, la mar nostra de fa seixanta anys, per allò de posar fites, ja no existeix; ja no és nostra: l’hem mal venuda i el poc que queda de pròpia la maltractam i la sacrificam per un plat buit amb el compromís del depredador de mirar si ens hi podrà posar un grapat de llenties sense cuinar en haver acabat de fer els balanços.  Ni la mar, ni molt menys són nostres les marines que, en lloc de cridar pintors per enaltir-les, ara congreguen instagramers, influencers i altres obsessos de l’autoimatge esdevinguts pastors de ramats de milions de caps acrítics i acomodaticis.

Així i tot, fent un esforç, la mar ha començat a enlairar-se i el cel a fer-se terra per blasmar qui ens agreuja i escridassar els qui ho consentim…