marginàlies

Rebostejant per l’animalada de papers per desar, en un dels arxivadors que comencen a ser niaró de peixets (Lepisma saccharina) he retrobat les notes preses en una conversa molt sucosa que vaig tenir fa anys (m’esgarrifa la seva traducció en dos nombres) amb un carter de l’antiga escola, Genís Maluquer, l’intel·lectual, com era conegut entre els qui tractava.

Era una mena de biblioteca ambulant amb predilecció pels textos de divulgació científica. Em contà en Genís que hagués volgut estudiar per mestre d’escola, però son pare, guàrdia civil, l’hi tragué del cap perquè no tenia res a pelar, fent de mestre, que es morien de fam, aleshores, acabada la Guerra. Li proposava que es fes guàrdia civil, com ell, que, almenys, podien arribar als rosegons de pa.

Però en Maluquer no anava de portar tricorni per tota la vida i anar de destí en destí sense acabar d’arrelar en lloc. Ell mateix, havia nascut a Bilbao, fill d’un guàrdia civil català i d’una sevillana. Havia viscut a Saragossa, en un poblet de deu o dotze cases de devora Pamplona i havia acabat a l’illa on son pare es retirà.

Lletrut i amb bona retentiva per les dades, decidí d’opositar a la plaça de carter d’un poble mallorquí essent molt jovenet –encara no havia fet els vint- i tot per no haver-se de moure més. Tragué la plaça amb molt d’avantatge sobre el següent, segons deia amb un orgull poc dissimulat. Situat, es casà amb una mallorquina malparlada i es passava la vida entre cartes, impresos, girs postals i llibres, la seva gran passió juntament amb les tertúlies.

Sentia un veritable delit per les discussions amb dos dits de front, per confrontar parers sense arribar mai a les mans, qüestió gens fútil, deia, perquè la vila tenia tendència a parir i a concentrar excessius galls de brega. Autodidacta versat en l’evolució de l’espècie humana, mai no demostrà tot el que sabia per pudor i per un zel gens amagat al rigor científic que el feia enraonar molt abans d’emetre una  opinió que s’allunyàs de les bestieses, tan freqüents en pensars presumptuosos i poc humils, proclamava.

Tanmateix, la seva sapiència no trobà mai el lloc adequat entre la desnodrida intel·lectualitat de la vila on exercia de carter, raó per la qual sempre va ser considerat una raresa pregona i blasmant. Llengües malicioses deien que, en temps de restriccions i autoritarisme, guardava llibres privats per l’autoritat i l’església.

L’únic greu defecte que tenia en Maluquer –i que al capdavall actuava de coartada per considerar la seva intel·ligència i erudició veritables impostores- era la brega constant que mantenia amb la beguda i que habitualment solia acabar perdent. Mai no bevia quan estava de servei –deia militarment orgullós, herència de son pare per molt que no volgués- però quan penjava la gorra i la bossa, i enfilava cap als oasis de bars i tavernes de la vila, era incapaç de posar fer a la set, proclamava sense recança.

Aguantava molt, tot s’ha de dir. Tanmateix, adesiara, la depuració, per excés de líquid, no donava a l’abast i el món d’en Maluquer pampalluguejava i perdia la vista. I amb l’orbetat se li accentuaven fins a l’exasperació les seves ínfules oratòries: discursejava amb un seny immaculat fins que la llengua no  podia gestionar ni contenir el doll de sapiència i, davant la impotència més borratxa, decidia, la llengua maluquera, fer la seva blasfemant a les totes. I actuant així, més arguments donava els que el  consideraven un tronat.

Tenia la verba encara molt àgil, quan vaig anar a parlar amb ell, pocs mesos abans de morir als  vuitanta-nou anys, si no vaig malament. Em digué que deixà de beure cop en sec després de tenir una embòlia, ja retirat, que li deixà lleugerament ronsera la banda dreta del cos. Se’n recuperà el suficient per no haver de dependre de sa dona malparlada, que es morí primer que ell. No li serví de res, resar sempre seguit i no estalviar cap brega, em digué. No tingueren fills i acabà els seus dies en una residència pública.

Evocant en Genís Maluquer, que es feia estimar tant, em deman perquè persones com ell no han deixat deixebles.