marginàlies

Tenc un amic que pasolinianament ensuma sempre els cap de cantons compixats de tendreses i altres afectes, i els abocadors de detritus humans que ni per calçar autopistes serveixen. Un amic que només beu aigua de pou per sentir-se més saba i molt més terrer del que és per naixença i determinació.

Tenc un amic piròman -amorosament i venturosa- que encén com ningú l’estopa que s’acumula sobre la seva pell infantilment exhalant i juganera. Un amic que mai no farà entrar el clau per la cabota ni et pintarà un sant Cristòfol nan, però que cabotament et fa entrar a la mollera enterca poemes com escarrassos que tan aviat t’entenimenten els sentits com t’ensabonen de lascívia.

Tenc un amic enemic dels autòmats beneficenciosos, contracorrentista irredempt, indomable i revoltós com més gran es fa, i de gran ja ho és prou. Un amic que, sense voler ni pretendre-ho, et nodreix de paraules enteres i belles on agafar-te i fer peu quan la mar es vol fer tan gran com ell i et pren el sòl per posar-se ella de puntes i fer-se la faraona.

Tenc un amic que és pregària inhabitual i el pa de cada dia de més gent de la que s’imagina. Tenc un amic que sempre seguit parla de trens per fugir i de fugides necessàries com la pluja que li rebleneix la testa fulgurant i sa cara renaixentista.