marginàlies

Comença l’agost amb la badia plena d’ociosos i llepaires en velers altius que fan els honors al monarca envellit i al seu seguici malfeiner i caríssim. Després d’una setmana de temps autumnal, sembla que la canícula es desempereseix perquè ningú no pugui dir que ha perdut facultats. S’escurcen les festes patronals i majors per manca de cèntims de la Sala i la ciutadania s’ho pren a les bones, ves quin remei.

Tanmateix, entre la crisi, la temença i el sadisme dels mercats, la inventiva tornarà a treure el cap i a dictar sentència favorable a la higiene democràtica. Els turistes deixen pocs euros, es queixen qui d’ells en fan fortuna. Mai no n’estan satisfets. Els perfums cars volen molt alt i no s’havien vist mai tantes misèries governamentals. Si al meu poble el més toix (o pardal, com dirien els meus convilatans) sap fer rellotges, els més banastres i roïns de la guarda es peguen colzades per arribar a fer cap -o peu, no ve d’això- dels posts de comandament. Qui serveix per quelcom treu profit de la seva instrucció i qui no serveix per fotre ni per fer llum, encalenteix escó provincià. Les lectures que calen esperen rere la porta de l’estudi, ben devora la pila de propostes estivals. Les hores de vacances no són com les de feina: van molt més mudades i empolainades. Potser sí, que vagin massa carregades de vanitat. Qui les veu tan tibades diria que es volen menjar el món i, com sempre, passaran com una exhalació deixant de penyora una foto amb la mar de fons. A l’estiu tota cuca viu, diu l’adagi, però la vellura n’està exempta, d’aquesta vivor estiuenca. El mal no respecta estacions ni  vacances i un membre del matriarcat toca les hores a l’hospital. No hi cal paper i bolígraf per fer els torns de vetlla. El temps d’hospital, lluny de guarir, emmetzina. Amb tot aquest tuàutem fa mal arrencar un dilluns que comença mes i vacances.