marginàlies

Des del 1939, en estrenar-se el film d’allò tan important que s’endugué, el vent ja no s’emporta res, sols deixa petja: arbres en terra, tendals xapats, persianes despenjades, vidres escardats, capells de tota mena a l’aire, la mar alçurada i ara mateix una olor penetrant de murtra que no sé d’on ha tret i com ha aconseguit que arribi fins on som.

Entra bé, la flaire, mentre faig un cafè imprudent –abans de dinar em lleva la gana- i deix anar la vista pantalla d’ordinador enllà. Tres pics cinc fan quinze i dos desset, em deia un fuster de la vila quan era al·lot badocaire i em volia significar que la vida mai no perd calada, que va fent via, a la seva bolla, sense atendre a raons.

Ves per allò que em deixa el vent em convida a descabdellar memòries flaques que per ventura cal  reblenir per fer més passador aquest matí ventós que maldecapeja, que espanta, que encabrita, que esvera, que enfolleig aquell que sempre viu amb l’ai al cor. Tres pics cinc fan quinze i dos desset just en el moment que deixa de ploure i el cel s’estira; quan fa vent, com ara,  tot es descarabuta i sols gosam dir que desset pics cinc fan tres i dos quinze.