marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

22 de març de 2013
0 comentaris

TRES EXEMPLES, ENTRE MOLTS, POC EDIFICANTS

L’Ajuntament de Palma -majoria absoluta del Partit Popular- a través del seu regidor de Cultura i quelcom més, Fernando Gilet, pretén “consensuar” el text del Mur de la Memòria del cementiri de Palma, de l’escriptor Llorenç Capellà. Com si els fets viscuts s’haguessin de sotmetre setmanalment a l’acord unànime de la Sala; com si la memòria –sobretot de la sagnia civil- fos tòxica; com si la majoria absoluta dels representants de la ciutadania en els llocs de gestió pública fos modèlica quant a virtuts i altres valors ètics.

 

L’Ajuntament de Calvià -majoria absoluta del Partit Popular- torna a menystenir la delegació calvianera de l’OCB en negar-los, primer, espais públics per fer una conferència sobre Escòcia i el seu procés emancipatiu, i, en darrera instància, a voler fer-los pagar per usar-ne un. Una diputada partitpopularista –partit que mana absolutament en el govern illenc- diu en seu parlamentària que dos mil dels deu mil docents públics fan política a les aules. A les Balears i Pitiüses i des de l’òptica del Partit Popular “fer política a les aules” vol dir que els mestres i professors apreuen com cal i es mereix la llengua i la cultura pròpies, la catalana, sense desmerèixer-ne cap altra, i fan el que poden i més per prestigiar l’ensenyament públic.
Són tres exemples d’ara mateix i d’entre molts, que demostren fins a quin grau de deteriorament ha arribat “la política”, així, a l’ampla, i a les quatre illes des que la comanda de manera abassegadora el Partit Popular. El nivell d’agitació social assolit pels principals dirigents conservadors illencs, més que preocupant, s’està convertint en insostenible; en inassumible i inacceptable. Com més s’empaita juridicoadministrativament i ètica José Ramón Bauzá pels seus tripijocs, mangarrufes i enganys, més s’afanyen els seus cadells i correligionaris a estomacar la llengua i la cultura pròpies, l’ensenyament públic i la memòria de la Guerra, la postguerra i la dictadura. Com més va, més s’afanyen a manifestar que se’n riuen de nosaltres; que ens prenen per curts o curtots bons d’enredar. Irresponsablement, fan passar el parlamentarisme, les converses i enteses necessàries, en realitys televisius, en programes de teleescombraria. En aquest sentit, els elogis a la incultura que surten de les finestres i balconades de comandament no deixen.

Parlava l’altre dia amb un bon amic que el pitjor de tot és que els nivells democràtics estan baixant fins a punts insospitats pocs anys enrere. I aquesta línia vermella de cada cop s’acosta més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.