marginàlies

Trencant certes albes, arriben a l’estació de les lectures els trens de la claror per descarregar el silenci, la matriu del gest i de les mans que afaiçonen les paraules. S’aturen sense fer soroll per assabentar-nos que ens ha convingut tant, el silenci, i que sobre ell, múrriament o cínica, hi hem edificat gratacels de lemes publicitaris per distreure la misèria o per espantar l’ectoplasma de l’absurditat de tot plegat.

I també per recordar-nos que només perd qui té consciència de tenir quelcom, qui percep que li fuig –o li furten- un brac, una orella, la llar o la cartera. Per això, els perdedors no són aniquilats en concloure qualsevol mena de guerra perquè donen veritable sentit a les victòries. Així, les derrotes cohesionen i fan pàtries.

En canvi els exclosos mai no se senten derrotats perquè mai no han fet inventari de les parts dels seu cos físic i emotiu. Un derrotat té mal perquè sap què és l’honorabilitat que, en algun moment, li ha permès tocar la benança. Un exclòs no en té, de mal, perquè el benestar l’incomoda. Així, res no hi ha pitjor ni més corprenedor que un exclòs in totum que sent el mal punyent de la derrota. Ni res més mal de fer que veure i contar la trajectòria i l’efecte d’un segon que, com una busca, ens cau dins un ull.