marginàlies

Tots els camins poden acabar a Can Gazà, sens dubte, on els pedrissos saben esperar qui reclama quietud. Almenys, qui necessita l’atmosfera gazanenca la troba i l’aprofita.

I per ventura no tots aquests tiranys són florits, com els josepmariallompartians: Llevamà, card, fonollassa, / rosella, cascall, lletsó, / vinagrella, corrítjola, / ginesta, aritja, fonoll, / passionera, cugula, / mare-selva, safrà bord, / flora via, canyaferla, / baladre, argelaga, albó… Amb la música i la veu de Maria del Mar Bonet, aquests versos omplen tots els buits i esbrossen les vies del pensament i la bellesa, les úniques que menen a la vida a plaer. Vint-i-set anys fa que Llompart deixà els camins per seguir els versos que ens transcendeixen.

No cal dir que no hem trobat encara el seu relleu; ningú no ha volgut -i probablement pogut- recollir el seu testimoni de civilitat i cortesia, de veu ferma i afermada. Un altre Llompart, freturam, o bé algú que s’hi apropi i doni la cara i aixequi el puny i parla clar i català, català, català.