Entre l’absurd i capsigranyós canvi d’hora que força la fosca a fer via i la queda decretada a partir d’avui per la presidenta Armengol des de les onze de la nit a les sis del matí, els moixos de casa van esvalotats i del remuc que no cessen de marcar se’n dedueix que n’estan fins al capdamunt d’ordres restrictives i d’obligar a fer-nos tots els nusos del món a la cua.
La més resignada és la moixa, que entén més les coses perquè ve d’avior saberuda. El moix, de la mà més baixa possible, tot i ser més impulsiu, maldestre i poc donat a la reflexió, l’encerta en fer notar a la moixa amarquesada que qui decideix imposar canvis d’hora i estats d’alarma no mira pel nostre bé, sinó per la salut de les monedes i qui les acapara, que no és exactament el mateix per molt que intentin, els comanadors entabanats, lligar una cosa amb l’altra i fent veure que salvant l’economia estarem més sans que un gra d’all i perfectament preparats per combatre el coronavirus.
La moixa que voldria ser de casa bona es mira el moix sense llinatge amb força desdeny, com si li volgués dir que li falten moltes hores de lletres per entendre de què va el món i les seves servituds, i després de prendre possessió del balancí que més estima li dona l’esquena per fer més evident el menyspreu.
És clar que no en fa cap cas, el moix proletari, que prefereix arraulir-se a la cadira encoixinada més a prop de la porta per poder sortir escapat a les sis i un segon, i mentre espera l’hora de tornar a ser lliure roncar seguint la melodia de “Bella ciao” que tant irrita la moixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!