marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
20 de setembre de 2013
0 comentaris
TÒT ÉS EL BROC GROS D’UN CÀNTIR I tòTIL UN BABAU
Els remolins que provoca el TIL, des de la mobilització ciutadana aguda i exemplar a la covardia dels irresponsables que l’han fet entrar amb el calçador d’un decret llei, generen tota mena d’admiracions. L’onada verda i d’embuts que mica en mica pren els carrers i les consciències, engresca de veres fins al punt de demostrar que la calma atàvica atribuïda als mallorquins és un dels prejudicis que es van diluint amb certa rapidesa i sortosament.
En paral·lel a aquesta realitat incontestable, tant el govern com els seus acòlits més irredempts, com més va, més s’atrinxeren en la seva fortalesa de conte i fum. D’aquesta manera, la seva limitació analítica toca el fons de la buidor més exsangüe i l’atac de nervis permanent que els encomana l’emprenyadura civil organitzada feta clam verd, els fa desbarrar a les totes, sense fre ni vergonya.
Deixant de banda els esperpèntics bufons twittaires que ultrapassen amb les seves bestieses els àmbits de la raó per perdre’s en una nebulosa altament tòxica, l’impresident Bauzá, sense baixar del seu cinisme pregon, tira de l’astracanada i emula la pitjor dialèctica del temps dictatorial que tant admira. Així, immediatament després de dir que “cada mil·límetre de concessió al nacionalisme, que és igual que l’independentisme, és un mil·límetre de no retorn, és un dret adquirit i és un fet consumat“, frase que no pot ser mai que hagi elaborat ell, afegeix una passada més de brillantina a la seva xerremeca i proclama solemnement que ell no vol que els nostres nins aprenguin el català de Catalunya, sinó el que parlaven els nostres padrins. Com es veu, es tracta de salves bauzanenques per saludar el més tronat del neoconservadorisme i per cridar l’atenció dels seus superiors madrilenys. Per cert, amb el rebombori que ha armat amb el TIL, i que ha traspassat fronteres, és probable que se li tanquin els portellons ministerials. I si es confirma, no partirà com molts esperen i desitgen, i haurem de suportar les seves aversions fins al 2015.
I ja que parla del català dels nostres padrins, podem fer jocs de paraules amb el TIL i la seva gestió. L’impresident no deu saber que el tòt és el broc gros d’un càntir. I que un tòTIL –o tòTILa- és un babau, una persona encantada. Els nostres padrins, quan deien que feien o deien alguna cosa amb el broc gros, volien dir que ho feien o deien sense mirar prim, en abundància. Altrament, per ells, anar-se’n com el broc del càntir volien dir que hom tenia diarrea contínua. Així, jugant amb les paraules dels nostres padrins i les intencions de l’impresident, es pot dir que el TIL és tòt, vull dir tòTIL. I que Bauzá, amb aquest tòTIL, ens fa anar com el broc del càntir.
Deixant de banda els esperpèntics bufons twittaires que ultrapassen amb les seves bestieses els àmbits de la raó per perdre’s en una nebulosa altament tòxica, l’impresident Bauzá, sense baixar del seu cinisme pregon, tira de l’astracanada i emula la pitjor dialèctica del temps dictatorial que tant admira. Així, immediatament després de dir que “cada mil·límetre de concessió al nacionalisme, que és igual que l’independentisme, és un mil·límetre de no retorn, és un dret adquirit i és un fet consumat“, frase que no pot ser mai que hagi elaborat ell, afegeix una passada més de brillantina a la seva xerremeca i proclama solemnement que ell no vol que els nostres nins aprenguin el català de Catalunya, sinó el que parlaven els nostres padrins. Com es veu, es tracta de salves bauzanenques per saludar el més tronat del neoconservadorisme i per cridar l’atenció dels seus superiors madrilenys. Per cert, amb el rebombori que ha armat amb el TIL, i que ha traspassat fronteres, és probable que se li tanquin els portellons ministerials. I si es confirma, no partirà com molts esperen i desitgen, i haurem de suportar les seves aversions fins al 2015.
I ja que parla del català dels nostres padrins, podem fer jocs de paraules amb el TIL i la seva gestió. L’impresident no deu saber que el tòt és el broc gros d’un càntir. I que un tòTIL –o tòTILa- és un babau, una persona encantada. Els nostres padrins, quan deien que feien o deien alguna cosa amb el broc gros, volien dir que ho feien o deien sense mirar prim, en abundància. Altrament, per ells, anar-se’n com el broc del càntir volien dir que hom tenia diarrea contínua. Així, jugant amb les paraules dels nostres padrins i les intencions de l’impresident, es pot dir que el TIL és tòt, vull dir tòTIL. I que Bauzá, amb aquest tòTIL, ens fa anar com el broc del càntir.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!