marginàlies

Avui fa just un any que en Jaume Santandreu morí a Can Gazà amb la pau dels rebels que donen vida i en el llit dels seus darrers vint-i-tres anys. Aquí, en aquesta casa de dignificació humana del Secar de la Real, res no és igual, però tot segueix com si encara hi fos; de fet, encara hi és. I hi serà per sempre.
La millor manera de fer-lo present, avui i quan sigui, és tornar a dir algun dels seus poemes. I val a dir que no serà fàcil reunir els esparsos, els que publicà aquí i allà per això o per allò. D’aquests, avui n’he recordat un d’especial que s’adiu amb la situació amb la que ara ens trobam els illencs i l’illa.

El 25 de febrer de 2025, a la cambra de Can Gazà que servia i serveix de despatx, en Jaume es topà no sabia ben bé com ni perquè amb un exemplar del número 3, de l’any 1989, de la revista literària “Escalbruix”, que el titulà “Som” i que considerava rabiós, escatològic i profètic:

SOM

Una Nació sense Estat.
Un Poble sense Terra.
Una Llengua sense Pàtria.
Una Gent sense Nissaga.

Talment com si diguéssim:
Un home sense cop.
Una ànima sense cos.
Una vila sense cases.
Un nom sense llinatges.

Però estiqueu tranquil·les,
aranyetes de Déu,
les nostres panxes
resten a bon resguard
de fam i ronya.
Quan eixa terra nostra
sigui alemanya tota
els nous propietaris
ens deixaran teixir,
amb plàstic de condons,
su-ran de l’esbandida menjadora,
teranyines per caçar
les mosques vironeres
que ens envien d’Europa.

Disculpau-me, germans.
No aquant més la pixera.
Vosaltres ja sabeu
que el cos comanda.

37 anys després es va complint la seva profecia.