marginàlies

“La casa tapiada” és una meravella i no caldria dir-ne res més per cridar-ne la lectura. Una obra que pren el lector des de bon començament i el fa entrar amb tota mena de dades i dates en l’auge d’un barri d’una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona entre els anys seixanta i setanta del segle passat i el seu llanguiment iniciat quinze o vint anys després d’aquest període.

El protagonista coneix bé l’obrerisme com a tècnic a un fàbrica, la lluita social i política, i el vast camp de la cultura. Per això, l’obra està farcida de noms, reals o imaginaris, i de fets de la política, del teatre, del cine, de la literatura d’aquest etapa agitada. Gabriel Caballero és un bon observador de la realitat que no gosa fer les passes que li caldria fer; que entra i surt de tota mena d’iniciatives i projectes, sobre els quals, però, sempre hi escampa una ombra. Es manté tothora a distància de tot el que reflexiona o engega. Una personalitat escàpola que “només podia estimar dones ferides pel despotisme del seu silenci, a les quals tornava, un cop fetes malbé, per tenir-ne cura; pur catolicisme de culpa i redempció, si no de sadomasoquisme…”.

Una història d’històries, podria ser “La casa tapiada”; d’un temps en què “demanàvem llibertat perquè no sabíem com exercir-la, exigíem amnistia en comptes de buidar les presons i ficar-hi els feixistes, reclamàvem autonomia perquè temíem ser lliures”. Un temps de pors múltiples, però la més determinant era la por a pensar. En aquest sentit, un dels protagonistes que coneixia bé el personatge sobre el qual volta aquesta història d’històries diu que: “al cap i a la fi, pertanyia a una generació afortunada: no havien viscut cap guerra, van tenir estudis, trobaven feina amb facilitat i van lliurar batalles i escaramusses per la llibertat que els van servir per crear-se un imaginari d’herois mitjans davant les noves generacions; i no és menys cert, senyor Lotari, que entre el 68 i el 75 no van saber aprofitar la soterrada cultural d’Occident i les incerteses a la mort del dictador per capgirar l’ordre de les prioritats”.

Incisiu, Julià de Jòdar, com s’ha de ser necessàriament. I literàriament estormeiador, evidentment, no es pot ser d’altra manera.

Ni que sigui de forma puntual, fa goig veure que a “La casa tapiada” hi és Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el seu “Comiat per a un amor adolescent“ i el seu “domini fosc”. Fins i tot la “veu nassal de mallorquí castellanitzat decadent” del personatge nuclear de l’obra que és destinat a Mallorca a fer-hi el servei militar.

Diu l’autor a la cloenda de l’obra: “És impossible de preveure quin dia s’acabarà de llegir”. I té tota la raó.