marginàlies

Queda l’horabaixa amb molt poca juguera, si hem de fer cas a la severitat de l’aire que corr com si fes tard a una cita ineludible. La càrrega de malenconia que s’ensuma en el glatir dels cossos que també passen sense voler deixar petja ni rastre de perfum, escarrufa els primers xiscles de les aus que retornen. La levitat severa dels pensaments bons no faria vinclar cap tija d’herba molla i la substància dels mals reclama messies.

Un grapat de butzetes reclamen menjar fent trontollar perillosament el niu. L’au es torba i la impaciència posa messions per la tragèdia. Els instants que es desprenen d’aquest capvespre oronellat no guarden cap secret, a parer de la moixa, que s’empolaina en una retxillera de sol. Mereix prima de risc invertir en dignitat?, sembla que es demani l’asenet, encantat de fer net el tros que li han assignat. Només té set anys, però mira de cua d’ull i taciturnament com si ja fos a la polissonada de la vellesa. No li fa res pasturar a dues passes de l’autovia i adesiara sembla com si observàs doctament la velocitat dels cotxes i arribàs a la conclusió de donar gràcies a Déu de ser ase i no menador de bòlids de joguina. Tomba l’horabaixa i sembla que es recuperi del torn de cap de fa un instant.