marginàlies

Assegut rere un cafè amb llet en un cèntric bar barceloní, a tocar de les cinc de l’horabaixa d’un dimecres setembral, un xiscle d’espant, una frenada d’auto igualment nerviosa i un cop rotund, eixut però irrebatible, a quatre passes d’on m’estava, em féu saltar de la cadira.

Havent pagat la consumició, vaig sortir de seguida cap al lloc del sinistre i en arribar-hi ja s’havia format un cercle de gent. El primer que vaig veure va ser el morro del cotxe abonyegat, com si hagués topat amb un obstacle prou ferm per fer mal de veres a la carrosseria. I un home vell que s’acabava d’aixecar del terra, amb una mà a la boca i descrivint cercles, cap baix, com qui cerca una arracada perduda.

Les primeres persones que ens hi apropam, fent-nos creus del que veim, car tots pensàvem que amb aquella topada terrible el vell podia ser mort, li demanam com es troba sense atrevir-nos gairebé a tocar-lo. El vell ens fa que sí amb el cap i amb el braç ens fa gestos perquè ens retirem. És indubtable, encerten els espavilats, que cerca quelcom d’importància vital, en no ser que, del cop, el cap se li hagi esflorat.

Mentrestant, uns altres vianants han anat a socórrer el conductor. El troben amb la vista extraviada, sense color i presentant un tremolor ben perceptible a tot el cos. En demanar-li com es troba, res no contesta, extravia més la mirada i esbatana encara més els ulls.

Algú ha cridat els serveis d’emergència i de lluny se senten udols d’ambulància. No obstant, sense anunciar-se, arriba primer un cotxe de la policia urbana, els agents de la qual, just baixar del cotxe cel·lular, fan circular la gent. Un d’ells observa com el vell atropellat, amb una mà a la boca i l’altra espantant samaritans, segueix cercant qui sap què. Cap dels que no es perden detall dels moviments del vell entenem com no és mort. L’altre agent fa fugir els qui volten pel cotxe atropellador i es dirigeix al conductor en inequívoc estat de xoc.

Instintivament, el policia li cerca el batec a la jugular, que troba. Indica quelcom que no entenc pel transceptor i torna a parlar inútilment amb el conductor xocat.

Al punt, apareix l’ambulància de la que en davallen el conductor i dos homes més, un dels quals es dirigeix correns al cotxe de l’accident. Para un instant a rebre noves del policia i de seguida comença les operacions per treure el conductor de l’auto.

El conductor de l’ambulància i l’altre home, la jaqueta del qual assenyala que és ATS, reclamats per l’altre urbà, aconsegueixen parar el vell i saber què cerca amb tanta ànsia:
-La dentadura? Clar que sí! No es preocupi, home, primer mirarem com està, li diu.
-No, no, gruny el vell, i torna a descriure cercles mirant en terra.

De sobte algú crida “aquí, aquí!”. El cercle de persones que voltava el vell es desplaça uns metres fins on qui ha cridat, braç en l’aire, indica l’indret exacte on descansa la dentadura extraviada. Allí és, el postís dental superior, vora la roda davantera d’un cotxe aparcat. Hi arriba primer l’ATS, que la recull i, abans de donar-la al vell, s’atansa a l’ambulància per higienitzar-la. Acabada l’operació, la dóna al vell que, dissimuladament i vergonyosa, se la posa.
– Quin alè, diu al sanitari. Però me falta la dentadura postissa de baix, doctor.
– Escolti, deixi que li faci un reconeixement d’urgència i ara mateix dic al policia que miri de trobar-la, li replica l’ATS.
– De cap manera, hi torna el vell, no em reconeixerà fins que no porti la dentadura de baix. I, en  adonar-se que les esses se li escapen sense fer soroll, es torna a tapar púdicament la boca.

Mentrestant, el metge que atén el conductor ha aconseguit que torni en si. El tremolor ha augmentat força però es troba orientat i coordina.
– L’he mort, Déu meu, l’he mort!, s’exclamava pres pel pànic.
– No pateixi, home, li diu el metge, el vell està bé, mira de calmar-lo.
– No pot ser mai, insisteix el conductor.
– Doncs ara vaig a cercar-lo perquè ho vegi, diu segur el facultatiu, que demana al conductor de l’ambulància que miri com està l’accidentat i que l’acompanyi fins allà.

L’ambulancier troba l’ATS que parla amb el policia municipal, vigilant el vell atropellat que ni seure vol. Al seu voltant, un grup de persones, mirant en terra cercant botons de puny, hom diria.
– Que diu el metge que hi anem amb l’accidentat, que el conductor no creu que no li hagi passat res, diu el de l’ambulància.

I el vell, que ho sent, decantant uns dits la mà de la boca, li indica que esperi a què trobin la dentadura postissa de baix. És just en aquell moment que l’ATS li veu un rajolí de sang a l’orella esquerra.
– Escoltau, mestre, li indica, anem a l’ambulància, que sagnau per una orella.
– No patiu, li diu el vell, que tenc tirada a fer-ne, de sang, per les orelles.

Just llavors es torna a sentir un “aquí, aquí!”. Una dona, amb l’expressió estugosa, indica a l’ATS que ran d’un engolidor hi ha quelcom semblant a un barram postís de baix. Efectivament, ho és. El tècnic sanitari repeteix l’operació de neteja i als ulls del vell hi tornen a planar les tórtores de l’alegria.
– Ara sí, diu a l’ATS, ara em pot indicar on m’he de jeure per morir, que m’han atropellat, no sé si li ho han dit.

L’ATS el pren amicalment per l’espatlla perquè el conductor del cotxe que l’ha atropellat vegi que no ha estat res. Ambdós se saluden:
– Home, diu el conductor, m’ha passat el semàfor en vermell.
– Sí, respon el vell, perdonau-me, mestre, però a l’altra banda del carrer hi he vist una mossa de mirar almoinós i, volent atrapar-la ni que fos per un instant, no he reparat que no podia passar.
– Però home, insisteix el conductor, no es pot anar així de despistat pel món.
– Tota la raó teniu, diu consirós el vell, però la feblesa de la carn no en cerca, de raons.

I en acabat, demana a l’ATS que, ara sí, voldria jeure’s que ja és ben hora, emfasitza.
– Podeu pujar a l’ambulància?
– I tant, que no tenc la vellesa cleca.

Hi puja sense dificultats, s’ajeu a la llitera, respira fons, mira als ulls del sanitari i li diu:
– Mai no vaig pensar que moriria atropellat com el gran Gaudí.

Somriu a l’ATS i quan aquest va per prendre-li el pols, ja no l’hi troba.