marginàlies

Falten vint minuts per les sis del capvespre. Cessa un xàfec intens que, segons ens adverteixen els serveis meteorològics, tindrà rèpliques que posaran a prova les torrenteres i els engolidors. I tanmateix, just ara, algú, en algun indret, està construint en rieres esvaïdes i en zones inundables. En haver-hi desgràcies, per això, n’acusaran l’autoritat competent, com és preceptiu. La descaradura de l’atreviment no té aturador.

Faig l’horabaixa amb Pessoa i en veure aquest cel tumultuós em fa pensar en uns versos d’Alvaro de Campos: El dia, a la fi,  s’ha fet pluja. / El matí, amb tot, ha estat ben blau. / El dia, a la fi, s’ha fet pluja. / Des del matí estava un poc trist. / Anticipació? Tristesa? Res? / No ho sé: en depertar-me estava trist. / El dia, a la fi, s’ha fet pluja / Ho sé: la penombra de la pluja és elegant. / Ho sé: el sol oprimeix, per ser tan ordinari, a un elegant / Ho sé: ser susceptible als canvis de llum no és elegant. / Però, qui ha dit al sol o als altres que vull ser elegant? / Donau-me el cel blau i el sol visible, / que boires, obscuritats i pluges, ja són en mi. Òbviament, que tot són maneres de passar una tarda amb certs tints anguniosos. Fernando Pessoa, a Mensagem, ho tenia clar

O sonho é ver as formas invisíveis
Da distância imprecisa, e, com sensíveis
Movimentos da esprança e da vontade,
Buscar na linha fria do horizonte
A árvore, a praia, a flor, a ave, a fonte –
Os beijos merecidos de Verdade.