marginàlies

Són els clowns, que arriben, tots amb una cella a la funerala i el nas envanit i vermell com una pruna? Riu, l’escombriaire, en sentir l’ocurrència de l’orat que es fa la vida a la plaça, i li respon que sí i que ens convocaran a tots a una junta general de granots per falta d’aigua als locals de la parròquia. Si fos ver, costaria molt fer-nos riure, intervé la mestressa de l’adrogueria que compta els dies que li falten per jubilar-se. Les rialles són com les monedes refugi dels tractants de la cobdícia, assevera el professor emèrit, i per això van tan cares. No ens en sortirem, proclamen els venerables ancians que, dels bancs de la plaça estant, porten el registre d’anades i tornades de les madones del barri i dels retards del bus. Afirmen amb severitat que ens hem acostumat massa a la sullesa, a la manca de banyes per envestir els infortunis i a la taciturnitat i a la brutor, i així anam: cap cots i retuts com els bocs que perden els duels. Els acudits i tot són maldestres i gens ocurrents, pontifica el més ancià. Desatenent l’excel·lència, la gràcia es fa mil bocins, replica. La grolleria fa llepadits de la mandra i de l’estupidesa, basta veure els diaris i la televisió, intervé la catequista. Vénen o no, els clowns, insisteix l’orat, i riu obrint fins on pot la boca i mostrant els queixals corcats, recordant a l’apotecari l’udol de Rivel.