marginàlies

“Visc confinat en un arxipèlag de renúncies”, escrigué d’una tibada després de molta estona d’ordenar pensaments. “L’addicció de molts poderosos al consum de territori és tan destructora que farien volar amb dinamita la Serra per enterrar la mar”, continuà punt seguit i s’adonà que escrivint tan  desordenament i boja no arribaria enlloc. Tanmateix, per molt que volgués, no podia escapar de la impressió del somni darrer: un cofre antic que contenia documents molt valuosos i que rajava oli d’oliva per tots costats.

Què significava somniar oli vessat? No hi apareixia cap tremuja ni trull, a la fantasia; ni esportins, ni cuixeres ni quintars. Ni tan sols el record del seu repadrí, que en sabia la mar, d’olives i oliveres. Tampoc no percebia l’olor espessa i emmorcada de tafona. Sols l’oli net que regalimava i s’escampava pel trespol.

Probablement en el cofre somniat hi havia de trobar l’esborrany del conte que tenia entre mans: la de l’autor jove que guanya un premi important i es prepara convenientment per rebre’l. Hi vol anar amb les sabates de casar de son pare, que ja tenen quaranta anys, i no per caprici, ans en homenatge. Morí de sobte, son pare, en la flor de la vida. Poc abans havia sabut que guardava aquelles sabates que només havia duit un pic, el dia del seu casament. No li sabia explicar, son pare, per què guardava el calçat i no el vestit, que llançà en no cabre-hi. Les veié i se n’enamorà, li digué. Eren caríssimes, gairebé prohibitives per la seva economia de supervivència, però se les comprà. Amb elles s’hi casà i l’endemà de les noces les tornà a encapsar.

Adesiara, segons li explicava, i d’amagat de sa mare les treia, hi passava un drap, les admirava i les tornava a estotjar qui sap per què. Ho sabia, sa mare, que les guardava, no que les observava amb ulls trapelles i malenconiosos. Ho desdenyava –ton pare té aquestes coses tronades, li deia- però no provà mai de dir-li que les llançàs, no fos que es cridàs la malastrugança.

I ves per on, morí son pare quan ell tenia desset anys. La primera imatge que se li aparegué en dir-li que son pare havia caigut en terra, enmig del carrer, fulminat, varen ser aquelles sabates negres i sense esquinçar. De l’institut anà a la clínica, on son pare hi ingressà ja difunt, i d’allí a ca seva, amb sa mare. I el primer que féu en arribar va ser anar a cercar les sabates i posar-les damunt el llit de matrimoni.

No hi caben bé, els seus peus, però resistirà la pressió. Des que sap que li han concedit el premi mira de preparar l’agraïment que, segons li han comunicat, ha de ser breu. Hauria de fer referència a les sabates, pensa, a partir de les quals i de tot allò que concentren engegà el poemari. O no?

Enmig de la platea del teatre, sense cap butaca buida, i devora sa mare se sent sol, incapaç de confegir tres mots d’agraïment. Incomprensiblement, sense fer-ne comptes, sent fluir una tanka:

Besa’m i calla,
que acuita l’odi cortès.
No miris, besa’m,
ensaliva’m la boca,
excita’m l’esperança.

Per molt que vulgui no es pot presentar davant tothom amb això com a present de reconeixement. Pujarà, per tant, i només dirà “Gràcies”. Pensa que li costarà, arribar fins al faristol de l’escenari, perquè les sabates li estrenyen els dits com si d’ells en volguessin fer oli.