En 18 mesos, de l’octubre del 2010 a l’abril del 2012, més de 250.000 persones, 133.000 nins de menys de cinc anys, van morir de gana a Somàlia. Som capaços d’abastar totalment aquesta hecatombe? La fam no és cap fenomen natural: qui mata de fam; qui declara els estats famolencs som nosaltres, els afartats. Són xifres denigrants que mai no acabaran de fer l’efecte que caldria en la nostra miserable condició humana. La seva càrrega de vergonya i humiliació es desactiva, com bé sabem, amb altíssimes dosis de cinisme.
El 1992, Somàlia també va partir un episodi de fam que matà prop de 220.000 persones. I són les mateixes mans que, aleshores i ara, els retiren els aliments: les terres africanes més fèrtils es van concentrant en mans de grans corporacions multinacionals que exporten tot el que produeixen per especular-hi. La pesca en la seva mar (els vaixells forans estan fortament custodiats per militars i paramilitars europeus) acaba igualment en mans de l’opulència i la cobdícia del món primer, que pot mantenir el seu excels grau de confortabilitat i hipernutrició matant de fam somalis, entre d’altres dissortats.
La depredació del sistema capitalista, i tots en formam part, no té fronteres.
I per si no en teníem prou amb tot això, la guerra segueix fent estralls i la sequera -la pitjor dels últims seixanta anys- se’n dur els ramats, malmet les collites i priva del treball una bona part de la població.
I la darrera dada per augmentar la ràbia: les organitzacions no-governamentals que treballen sobre el terreny, fa temps, molt de temps que advertiren de la possibilitat d’aquesta hecatombe, però l’ONU no va declarar oficialment la crisi de fam fins al juliol del 2011 i sols en dues regions del país. Més vergonya, que sembla no omplir cap paner.
Quin morbós gust passam de veure morir tants infants sense importar-hi que la reacció i tot ens impedeix?