marginàlies

Llegir Mircea Cărtărescu és entrar en un món on res no toca vores però que tot convergeix en un únic punt: l’individu i la seva solitud que busca incessantment en la mirada pròpia i aliena per no donar-se a l’extinció. És així que a “L’ala esquerra”, editat per Edicions el Periscopi i traduït per l’eivissenca  Antònia Escandell Tur, et submergeixes en un lloc sense dimensions i atordidor descrit i escrit magistralment.

“I què és l’amor, l’aigua límpida i fresca de les profunditats de l’infern sexual, la perla grisa de la petxina de foc i dels udols corprenedors? La memòria, el temps del regne sense temps. L’amor, l’espai de la regió sense espai”.

Sí, ben cert que som allò que hem i ens ha viscut, senzillament un record que no troba espai enlloc per poder ser organisme.

“… que la realitat no és més que un cas particular de l’irreal, i que tots som, per més concrets que ens puguem sentir, la ficció d’un altre món, qui sap quin, que ens crea i ens conté…”.

De la qual cosa per ventura se’n pot deduir que la realitat que ens sotmet i ens martiritza no és res més que una estrella morta.

“Ejacular a l’úter del nostre somni, fecundar-nos, com els cargols, a nosaltres mateixos, fer l’amor amb nosaltres mateixos entre les parets de caolí de la nostra testa, és això el que desitgem sempre, i és potser el que hem desitjat sempre…”.

Curt i ras, la vida com una invitació a la recerca dels seus orígens tenint present que “… el llenguatge no és més que la sublimació de les emocions…”.

Costa sortir de l’escriptura de Mircea Cărtărescu.