marginàlies

La llum és una rella que no té pressa, escriu el mestre que llegeix Homer exposant la closca al sol que surt després d’una tempesta que en un quart d’hora ha fet davallar quaranta litres per metre quadrats. I de cop suspèn la mirada enllà del llibre i recorda el tren que li portava històries en paper i se’n duia els monstres que l’acuitaven les nits d’hivern entre tapament humit i güells de rata que mai no apareixien per ennegrir encara més la fosca. Acabava de conèixer l’ànima de les lletres i ja les entrunyellava per poder dir allò que sentia dins, en el ventre, encara que no ho digués a ningú per no passar per eixelebrat. I també retorna la xalina de sa mare, i l’escopidor de la barberia on li tallaven els cabells deixant-li el clatell com l’esquena d’un eriçó, les molles per collir figues de moro que tan geloses tenia son pare i el primer plumier, que li regalà el seu padrí de fonts, un home bo que n’estimava un altre sense amagar-se’n i sense témer el càstig que li poguessin donar. El padrí de fonts morí atropellat per un auto de la policia que encalçava uns lladres i l’home que estimava, en no poder tenir-lo a l’abast, decidí ser mar després de mirar una bona estona els esculls que jugaven amb la pluja que queia molt menuda. La llum és la sang del temps, torna a escriure al marge de la Ilíada, que infarta els cors dels que creuen que la llum és una rella que mai no deixa de solcar la mirada de la mar.