marginàlies

Aquest cap de setmana, dos esdeveniments han ocupat força espai en els mitjans de comunicació: el congrés del Partit Popular (que segons els entesos s’han resolt a “a la búlgara”, això vol dir, prendre decisions per unanimitat i sense discussions) i les mobilitzacions sindicals per tot l’estat. Segons el color de cada mitjà, l’èxit de tots dos esdeveniments va del ple absolut al fracàs més retut. Tanmateix, a la tertúlia televisiva que hom segueix entre becaina i becaina, miren de lligar-los prenent com a excusa les mesures laborals adoptades pel govern del Partit Popular, que han exasperat els sindicats.

I d’aquest lligam, es posa en taula la reacció ciutadana mirant de reüll els disturbis grecs. El semiòleg de capçalera, en analitzar les reaccions nostres que s’han conformat –de moment- amb manifestacions urbanes tranquil·les, fa referència a la més que previsible entesa en molts de punts entre governants i sindicats. I, de passada, es refereix a la contenció de la dopamina. La dopamina és un neurotransmissor present en el sistema nerviós central que actua com a precursor immediat de la neropinefrina, que també és un neurotransmissor que exerceix una influència important sobre l’activitat del sistema nerviós central i perifèric, amb un efecte rellevant sobre l’atenció i els mecanismes de resposta a l’estrès. No hi insisteix, el semiòleg, en la densitat de dopamina en el cos social, per dir-ho així, i la seva activació, però hom intueix que, de moment, té poc grau. No obstant, sembla indicar, si continuen els estressos, pot disparar-se i si acaba sent així… Esperant que el semiòleg aprofundeixi en un tema que interessa qui becaina, pren el protagonisme de cop un autor afamat de llibres d’autoajuda que assegura que sense missió –que es tradueix en verb infinitiu, emfasitza- no hi ha acció. I per a la missió, assevera, cal tenir una visió clara d’un mateix (saber-ne els punts forts i febles) i conèixer també amb quins valors es compta per aconseguir-la. Qui becaina es demana si els televidents se’n sortiran, amb tanta d’informació de digestió pesada. I amb aquestes cabòries, amb un peu a les cinc de l’horabaixa i l’altre al buit del somieig de sobretaula, totes aquestes reflexions conflueixen en el que està trigant Pep Guardiola a renovar com a entrenador del Barça. I un altre dels tertulians amolla com si res que tanta intriga guardiolenca s’assembla molt a la liqüefacció de la sang de san Gennaro. Tot això, en poc més de cinc minuts. Retornar al son ja no ha estat possible.